dilluns, 5 de febrer de 2018

Nit de Lluna Plena

Una passejada sota la llum de la Lluna Plena...

Uns ulls brillants que reflecteixen els rajos de la nostra llanterna, seguint-nos atentament enmig de la foscor, sense saber identificar quin és l' ésser viu que hi ha darrera d' ells.
El fred que cala poc a poc, mentre la carretera fosca es va descobrint davant nostre, lentament i a cada passa, seguint un camí conegut, que s' endinsa cap a l' est.
Rera una corba apareix, entre núvols fantasmagòrics, la llum inconfusible de la meva companya nocturna...
Si..., estimada Lluna. Ets tu. Ja portem molts anys de confidències, de companyonia i de complicitats. No sabria dir quants cops m' has vist somniar, quantes vegades has vist lliscar llàgrimes dels meus ulls, quants instants m' has descobert observant-te en silenci, xiuxiuejant-te els meus anhels i desitjos, com es fa amb els millors amics i les amants.
Aquesta darrera nit vas tornar a fer màgia. Una màgia que vaig poder traspassar als meus fills: en Jaume i la Júlia. Tots tres vam plantar els nostres trípodes amb les càmeres sobre la gespa, al voral de la carretera fosca i silenciosa. Únicament preteniem robar-te un record. Un retall de la teva bellesa, mentre discretament..., quasi vergonyosa, t' amagaves entre els núvols i jugaves amb el vent.

Van ser uns minuts irrepetibles, que queden per al record. En aquests fulls del meu calendari personal, on cada vivència, cada sentiment, conforma el llibre de la meva vida. De cops ordenat, de cops anàrquic...
Aviat tornarem a veuren's. Fins que arribi aquest instant, et demano permís per compartir amb els meus amics la fotografia que et vaig fer.
Bona nit, estimada Lluna. Ja saps que sempre estaré al teu costat...