diumenge, 27 d’agost de 2017

La galàxia del Remolí - Messier 51

De petit mirava embadalit la constel·lació de l' Ossa Major, o carro, com l' anomenava coloquialment el meu pare, pensant que ja era capaç de trobar i identificar un grup d' estels en el cel.
Poc podia imaginar aleshores que entre aquelles estrelles tant familiars, a molt poca distància, hi havia tantes i tantes galàxies que un dia seria capaç de fotografiar jo mateix.

Una de les galàxies més belles  és la catalogada com Messier 51, anomenada Galàxia del Remolí (o Whirpool en anglés). 
En realitat, es tracta de dues galàxies que estan en colisió. Aquest no és un fet estrany, ja que es produeix de forma habitual, i no suposa la destrucció de les seves estrelles i planetes. Penseu que la densitat d' una galàxia és tant baixa que quan colisionen, no arriben a impactar els seus estels, sino que es barregen, donades les elevades distàncies que hi ha entre uns i altres. En aquest procés de colisió es provoquen unes "marees" o deformacions que acaben en un llarg procés de compactació, formant una nova i única galàxia.


Se sap que en el centre de la galàxia més gran ( la de l' esquerra ), hi ha un potent forat negre. Això també és un fet habitual, que fins i tot a la nostra pròpia Vía Làctea es produeix.
Són curioses les nebulositats que es poden advertir a l' entorn de la galàxia, especialment entorn de la petita.
L' astrònom que per primer cop va ser capaç d' advertir braços espirals a la seva estructura va ser Lord Rosse, a l' any 1845. Com podeu imaginar, no podia fer una fotografia, així que sols podia plasmar-ho en un dibuix, i aqui sota us en poso una còpia.


Espero que us agradi aquesta galàxia. Una més entre els milions que hi ha a la constel·lació de l' Ossa Major, una de les més riques en aquests objectes, ja que està en direcció oposada al centre de la nostra galàxia i, quan mirem al "carro" estem en realitat mirant cap a l' exterior del braç espiral de la nostra galàxia, captant objectes molt, molt, molt llunyans...

divendres, 25 d’agost de 2017

M33 - Galàxia del Triangle

L' estiu ens ofereix un cel espectacular, saturat d' estels que conformen el braç de la nostra Vía Làctea. Malgrat això, no és una època especialment rellevant per fotografiar galàxies, que acostumen a veure's més fàcilment en direcció oposada a la Vía Làctea, ja que aquesta, entre els milions d' estels que la composen, i les nebuloses brillants i opaques que n'hi ha, fan de pantalla a l' hora de veure una galàxia a través d' ella.

Una excepció és la Galàxia del Triangle que, malgrat no estar exactament a la zona de la Vía Làctea, s' hi troba relativament a prop.
Aquesta galàxia es pot veure bastant de front, deixant-nos gaudir de la seva fantàstica estructura espiral, i forma part del nostre grup local de galàxies, junt amb la galàxia de l' Andròmeda i d' altres més petites. Està a uns 2,7 milions d' anys llum de nosaltres, i quan li fem una fotografía podem advertir sense gaires complicacions un bon nombre de nebulositats en els seus braços espirals. Són aquestes taques rosades i liloses, que no són més que masses de gasos incandescents compactant-se i excitant-se progressivament fins al moment en que generen per gravetat noves estrelles naixents.


Aquesta fotografia correspon al passat dia 25 d' agost, feta com sempre des del jardí de casa, on espero acabar fent el meu observatori personal per muntar-hi fix tot l' instrumental, i estalviar-me cada nit haver de dedicar més d' una hora al estèril procés de muntar, calibrar, ajustar i posteriorment tornar a desmuntar tot l' equip. És molt farragós fer-ho, però malauradament de moment així ha d' ésser...
L' estiu, en contra del que un pot pensar, no és la millor època de l' any per fotografiar. La calor ambiental fa que les fotografies siguin difícils de processar, per que apareix molt de soroll tèrmic de la càmera CCD. Les càmeres astronòmiques porten sistemes de refrigeración que arriben a rebaixar uns 20 graus la temperatura ambient, però quan les temperatures són de més de 25 graus, el soroll persevera en forma de puntents de color variats (blau, verd i vermell, els colors bàsics), i responen a impactes d' electrons en el sensor de la càmera, que confonen l' aparell fent-lo creure que són estels. 
Processar no és una feina fàcil. Tampoc és fàcil fotografiar... Requereix paciència i constància, a banda d' una bona dosi de sort. Quan no et falla l' electrònica de la muntura, se't penja el software del portàtil, i quan no, apareixen nuvolets que t' espatllen la sessió tant bon punt anaves a començar, un cop ja ho tenies calibrat tot.
Així, quan una imatge et surt més o menys decent, t' agrada compartir-la, no ja per esnobisme o per fer veure als altres lo molt guai que ets..., si no més aviat per que et quedes meravellat de la bellesa de l' Univers i necessites fer-los-hi veure als qui coneixes i, en el meu cas, també a tots aquells desconeguts que estiguin interessats en l' astronomia.

Suposo que per mi no té sentit tenir una afició si no em serveix per fer divulgació. M' agrada divulgar, i penso que és la meva vocació frustrada de jove, per raons que no venen al cas... Ara bé, mai no és tard per fer-ho, mentre la salut ho permeti i la voluntat sigui prou forta.
A mi, com també m' agrada escriure, em suposa una petita fórmula màgica poder dibuixar quatre mots acompanyats d' imatges sobre aquesta fantàstica pissarra que és un blog.

Ja acabo, per que tinc feina acumulada d' aquests dies de vacances, amb unes quantes imatges més que penjaré tant aviat com estiguin processades.

Una abraçada a tothom! 

Dades tècniques de la fotografia:

- 10 lights de 5 minuts
- 14 lights de 2 minuts (total exposició: 1h i 18 minuts, massa poc!!!) 
- sense darks, bias ni flats. Eliminació de soroll via dithering. Els flat són molt complicats de fer amb la QHY8L, i són una de les assignatures pendents de resoldre.
- tub òptic: MEADE reflector de 150mm apertura y 750mm de focal
- Muntura Skywatcher HEQ5
- Càmera principal QHY8L
. Tub autoguiat de 160mm de focal
- Càmera autoguiat: DMK21
- Processada amb Pixinsight 1.8

dimarts, 22 d’agost de 2017

Cocoon Nebula - per a un amic que ha marxat...

Ahir em vam comunicar que un bon amic ens va deixar. Era una gran persona, entranyable i que feia molts anys que el coneixia. Vivía en un petit poble del Pirineu on el meus pares van acabar vivint per motius de salut. Es tracta d' Albanyà, a la frontera entre la Garrotxa i l' Alt Empordà.

Des de que puc recordar-ho, els meus pares s' estimaven a en Felip. Un paleta que treballava amb una envejable professionalitat, i un home respectuós i admirable en tots els aspectes. La seva familia ha estat i segueix essent part de la columna vertebral d' aquest encissador poble...

Em fa mal pensar en el dolor de la seva familia, en aquests moments de solitud, de pèrdua i de constatació de que hi ha coses en les que és impossible una marxa enrere. Hi ha passes que sols permeten anar endavant, i una d' elles és quan marxen els pares i ens deixen sols. Prou bé que ho sé jo mateix...

Avui m' agradaria fer el meu petit homenatge a en Felip, de la manera que se'm dona millor. I no és altra que mostrar la bellesa d' aquest Univers en el que vivim i del que formem part. Potser penseu que quan es diu que som "pols d' estels" es tracta d' una frase feta. Però no..., us puc assegurar que la matèria de la que estem fets tots i cada un de nosaltres, els elements químics que formen part del substracte de la nostra carn, ossos i cervell, es van crear en el cor dels estels, i que després, en un instant d' extrema brillantor, en forma d' explosió, es van escampar per l' Univers, a l' espera de que es creessin noves estrelles i planetes al seu voltant. Un d' ells el nostre.

La Cocoon Nebula és una d' aquestes nebuloses. En el seu cor vermellós hi ha nous estels naixent, i al seu voltant, probablement, s' estan creant nous planetes.
Potser en Felip, la seva ànima eterna que forma part d' aquest Univers, tornarà a il·luminar amb la seva brillantor un nou ésser que naixerà, creixerà i estimarà, tornant al cicle etern de la vida.
Aquesta és la meva personal esperança...

De moment us deixo aquesta nebulosa que durant les nits d' estiu ens vigila des del més alt en el cel, a la constel·lació del Cigne, i aprofito per enviar-li un darrer missatge d' estimació a aquest amic que ha decidit seguir el seu camí.

Fins sempre, Felip!