divendres, 24 de març de 2017

Els meus inicis......

Tinc una història que no he explicat mai, excepte en els meus cercles de confiança...
És la meva petita i modesta història personal. Un exemple més de com la vida, sovint, ens traça el camí del nostre destí de forma subtil, adreçant-nos "casualment" cap a sendes que si som capaços d' estar atents, ens poden acabar obrint les portes de la felicitat. Una felicitat senzilla, serena, fonamentada en la descoberta d' un mateix i que et permet trobar el sentit a la teva vida.

La meva història va començar una tarda de diumenge, en el vell pis de Gràcia on vivia de petit, en companyia dels meus pares i la meva germana. Jo tenia aproximadament 8 anys. Un dels meus entreteniments era, a aquella edat, endinsar-me per la porta de l' habitació de la meva germana quan ella no hi era a casa. Ella tenia aleshores 15 anys, i la diferència d' edat suposava una atracció pel descobriment del que suposava fer-se gran. D' aquella habitació em fascinaven els posters a les parets. Puc recordar un de Simon i Garfunkel, del su LP del "Pont sobre aigües turbulentes", i un altre d' en Mark Spitz, amb totes les seves medalles penjades del coll. Entrant per la porta, a la dreta, hi havia un prestatge que el meu pare va fer artesanalment, que estava encastrat al dintell d' una antiga porta que havia comunicat l' habitació de la meva germana amb la dels meus pares. Recordo quan encara existía aquella porta, i les persecucions a tota la velocitat que em permetien les meves cames de nen, intentant atrapar a la meva germana per dins de casa. També tinc gravada a la memòria la imatge del meu pare treballant sobre la taula del menjador, mentre tallava i encolava la fusta del trencaclosques d' aquella prestatgeria - escriptori - moble sabater que amb les seves mans d' artista anava acoblant davant de la meva atònita mirada. Era un home que em va ensenyar a crear, a ser polit, i a creure'm que realment no hi ha res impossible si un té voluntat per fer allò que es proposa. Era el meu heroi.
I va ser mirant detingudament aquella prestatgeria, i enfilant-me com podia per arribar a la part més elevada, que vaig fer caure per error un plec de llibres que hi havia amagatzemats. Un d' ells, que estava malmès i tenia desencolats els fulls, va acabar a terra obert per una plana on hi havia una fotografia que em va deixar embadalit.



Era una imatge de l' Univers. Els colors i les formes d' aquells núvols lluminosos em van deixar enamorat. Vaig fullejar el llibre i quan vaig veure la Galàxia de l' Andròmeda vaig acabar de caure al parany. Vaig néixer com astrònom. El meu cor i la meva ànima van decidir de sobte saber més de tot allò, i es va encendre dins meu una espurna que m' animaria a aprendre tot el que pogués del cel.
Vaig tornar el llibre al seu lloc, procurant no deixar pistes de la meva estada allà, i vaig tenir clar que sempre que em fos possible hi tornaria per fullejar-lo.
Un dia li vaig demanar a la meva germana, i me'l vaig fer meu, formalitzant aquesta fita amb una signatura sota la seva.


El meu pare em veia sortir cada nit al balcó de casa, des d' on es veia el Tibidabo i una ampla part del cel sud-oest. Allà em quedava, tancant les persianes practicables, mirant els estels i intentant identificar-los. El pare em va acabar regalant un llibre, petit i senzill, que em va fer una il·lusió indescriptible. Sobretot pels planells del cel que tenia a la part posterior del llibre, que em van permetre anar traçant línies imaginàries en el cel, i cada nit trobava un nou estel i aprenia el seu nom.
Ara era l' Ossa Major, amb els estels Mizar i Alcor, ara Arturo, que apareixia més enllà de la prolongació de la cua de l' Ossa i brillava taronjós. Més endavant i quasi en angle recte apareixia Spica... Què fantàstic veure que cada nit estaven allà mateix, esperant-me!.



Més endavant li vaig demanar permís al pare per pujar al terrat de la finca, des d' on podia veure 360 graus de cel. I moltes nits hi pujava.
Al llibre hi havia imatges de telescopis, i tenia una ànsia brutal de tenir-ne un. 
No cal dir que el llibre va acabar trinxat, però de més gran el vaig buscar i me'l vaig tornar a comprar per tenir-lo com record.
Al cap de poc temps vaig conèixer l' Agrupació Astronòmica Aster, on em va acompanyar el pare a fer-me soci, amb poc més de 10 anys. Quan sortia del cole, alguns dies m' acostava a peu a la seva seu, a Passeig de Gràcia. Allà podia veure les revistes "Sky & Telescope" que venien dels Estats Units, i les seves planes amb anuncis de venda de telescopis increïbles, de marca Celestron (els taronges) i Meade. Allò em semblava un somni inabhastable. A Aster tenien un tub reflector taronja amb el que vaig mirar per primer cop`el cel. Vaig ajudar a pintar la cúpula del seu observatori per dins. Un trist observatori poc aprofitat i encastrat entre edificis que l' aniquilaven...
I el pare em va regalar uns prismàtics. Creia que allò seria un caprici passatger, i com a casa erem molt humils, no era assenyat malbaratar els diners. Els prismàtics em van semblar una meravella. Els vaig aprofitar, i vaig veure la Lluna i els satèlits de Júpiter, a part de perdre'm per la immensitat del cel, banyant-me entre petits punts de llum.
I...sabeu..., encara els tinc, aquests prismàtics!
Però no...., aquell caprici no va ser passatger. Fins i tot li demanava al pare la seva càmera de doble objectiu Minolta per fer fotos del cel de nit. Ja vaig començar amb l' astrofotografia amb 10 anys. I finalment ho va tenir clar, i em va regalar un refractor de 6 cms japonés que era fantàstic, i que, evidentment... encara tinc.

I mentre m' empapava de les circulars de l' Aster i l' Agrupación Astronómica de España y América, vaig conèixer per carta al senyor Costa, fabricant de miralls per telescopis (qui m' anava a dir que 40 anys més tard tindria un Dobson de 30 cms amb un mirall seu), i enviava correspondència a la NASA, i als principals observatoris americans, que em facilitaven gratuitament fotografies, cartells i documentació.

Més tard va arribar un telescopi reflector de 114mm d' obertura. Va ser quan el pare ja estava malalt d' enfisema pulmonar, i començava a veure que hauria de renunciar al meu somni d' ésser astrònom. La millor sortida professional que podia tenir en cas de ser-ho, era anar a parar a Canàries, lluny de casa, i el pare no viuria masses anys. No podia deixar la mare sola.

Els seus darrers anys van ser els millors per a ell. Va anar a viure a un petit poble del Pirineu de Girona, que es diu Albanyà. Allà em coneixien per dues coses: per anar tot el dia en bicicleta i pel meu telescopi.
Jo em vaig quedar a Barcelona, vivint sol als 17 anys, mentre feia COU i treballava als matins. L' any següent vaig elegir finalment fer econòmiques, per tenir més sortides professionals i tirar endavant la familia.
Van ser anys de molta lluita, treballant, estudiant i fent la compra, cuinant, fent de marujo de casa, posant rentadores i aprofitant estones per escriure les meves sensacions i experiències quotidianes. Allò em va acabar posant a lloc i vaig créixer com persona.

La mili em va trencar la carrera pel mig, i quan la vaig acabar vaig trobar feina en un parell de mesos. I als 30 dies de començar a treballar va morir el pare.
La vida va canviar de nou. Després de 6 anys de viure sol i marcar-me el meu ritme, vaig tornar a tenir la mare a casa, i el sou quasi no m' arribava per pagar les factures. Les hores extres ajudaven a fer-ho, a costa de perdre classes de 18 a 22h. Els apunts de classe dels amics de la facultat em van permetre anar aprovant, i amb molt d' esforç un dia vaig acabar la carrera.

Quan vaig tornar a disposar d' una mica més de temps lliure vaig recuperar els meus orígens. Vaig aconseguir anar adquirint material astronòmic i aprendre noves tècniques, barrejant informàtica, fotografia i astronomia. Un repte rera un altre, que acaba donant satisfaccions en moltes vessants.
M' agrada fer fotografies, m' agrada fer xerrades i sessions públiques d' observació, i m' encanta pensar que potser ajudi a alguna persona a despertar en aquest fantàstic món de l' astronomia com jo vaig fer als meus 8 anys.
L' astronomia t' ajuda a valorar les coses senzilles de la vida, respectar el món on som, i sentir-te humil i important a l' hora, mentre mires d' integrar-te en el paissatge universal.

Ara, després de tants anys, miro l' Andròmeda del llibre i la comparo amb aquesta fotografia meva, i sento la satisfacció de pensar que la que he fet jo és millor!