dilluns, 19 de desembre de 2016

Buscant entre els estels...

De cops, sents enmig de la foscor una presència estranya, una companyia impersonal que et fa sentir que no estàs sol. Potser és la natura, potser poden ser els propis estels, potser la intel·ligència creadora que està més enllà dels nostres límits...

Les nits d' hivern et calen d' humitat i de fred. Són dures i aclaparadores, però reconforten per la seva obscuritat i solitud. És en la llunyania on veus petites columnes de fum, escapant per les xemeneies de les cases, i imagines les vides que hi dins aquells murs. Les seves inquietuds, els seus somnis, les seves esperances...

Alces els ulls al cel, i cerques en mig de la foscor un senyal, un camí que dibuixi un estel fugaç, amb la il·lusió de desitjar allò que esperes de la vida, buscant un compromís còsmic que et doni la mà i t' ajudi a creuar les passes perilloses del camí.

Mai em sento sol sota els estels. I quan torno a casa, i sento l' escalfor de la llar, em sento afortunat de tenir un lloc on trobar l' esguard, on descansar i arraserar-me del fred, del vent i la humitat. Recordo aleshores que no tothom pot gaudir d' una cosa així, que hauria d' ésser universal. I aleshores canvio el desig fet una estona abans per un altre, més desinteressat, que versi per un canvi en la conciència d' aquesta estranya espècie humana, capaç de fer el millor i alhora el més monstruós imaginable...

Em sento agraït. No tinc motius per queixar-me de res. Tinc fites a assolir i un camí a fer amb companys de vida al costat.
Què més puc demanar?

Bona nit, bons cels, i millors somnis....