dimarts, 29 de setembre de 2015

El meteorit de Gibeon

Potser no coneixeu aquesta història..., o potser si. Però sigui com sigui, us l' explicaré:

Fa molts i molts anys, quan la Terra estava encara en la Prehistòria, en un racó de món, ubicat a l' actual Namíbia, va venir a impactar un objecte que havia passat un llarg període de temps viatjant per l' Univers. Es creu que era un asteroide provinent del cinturó que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter, i que per algun motiu de tensió gravitacional, probablement originada pel mateix Júpiter o tantmateix una col·lisió amb un altre objecte, va sortir d' una òrbita més o menys estable, per precipitar-se cap a les òrbites dels planetes interiors, amb la mala sort (bàsicament per a ell) d' anar a creuar-se en el camí amb la Terra.




Quan va entrar a l' atmòsfera, es creu que ho va fer amb un angle d' uns 30º, i que abans d' impactar amb la superfície del planeta, va esclatar en un munt de fragments, escampant-se en una gran àrea, d' uns 65 kms d' ample per 400 metres de llargaria. Es creu que va entrar amb aquesta inclinació per que no existeix un crater d' impacte. I cal dir que la masa total de l' objecte es calcula en unes 26 tones de ferro (87%) i níquel (10%), essent la resta de material d' altres minerals variats. Les dimensions, doncs, eren espectaculars, tot i que es va descomposar en multitud de fragments que afortunadament han arribat intactes als nostres dies gràcies a les condicions atmosfèriques del lloc on van caure, que van ajudar a evitar la corrosió dels metalls.

Curiosament, aquesta massa de ferralla, va ser trobada pels aborígens nadius d' aquelles terres (bosquimans), i la van fer servir per fer objectes i estris diversos, com espases i instruments de cacera.
Casualment, els exploradors del S XIX van canviar el destí de l' objecte. Concretament, Sir James Edward Alexander va veure que es tractava d' un mineral estrany, i va enviar a Londres una mostra per que s' analitzés.
Aquesta mostra va arribar a les mans de John Herschel, fill del mateix sir William Herschel, l' home que va descobrir el planeta Urà. I va determinar, després de contribuir decisivament en la seva anàlisi, que efectivament es tractava d' un objecte provinent de l' espai exterior.

Aquest meteorit té com característica la que tipifica els "siderits" (nom amb que es coneix als meteorits fèrrics). Es tracta de les estructures de Widmanstätten. Són unes bandes que es formen a altes pressions, i són típiques dels meteorits. No hi ha cap roca a la Terra que les tingui, i no hi ha cap mitjà humà per fabricar-les. Si topem amb aquestes estructures, sabem que s' han fabricat a l' espai exterior.



Aquest estiu vaig veure de prop algun troç d' aquest meteorit, a la Cité de l' Espace, a Toulouse. Allà vaig recordar de nou la seva història, i em vaig dir a mi mateix que us l' explicaria a tots vosaltres.



No puc evitar imaginar aquesta roca, viatjant per l' espai, envoltat del fred interestelar, lluny del Sol i de qualsevol mena de vida, vagant eternament en silenci. I de sobte, una col·lisió li fa prendre una trajectòria diferent, camí a un destí desconegut. Fins que al cap d' anys i anys de viatge, un petit punt blau que en el seu horitzó es va fent cada cop més gran, l' atrau, el fascina, i l' atrapa amb la seva força de gravitació. I s' acosta tant, i tant, que ja no hi pot escapar, acabant entrant a la seva atmòsfera, per fondre's amb ell, i convertint-se en un de sol.
I quan pensava que el seu destí ja havia acabat, va ser trobat per uns individus que van quedar meravellats amb les seves formes i consistència. Tant meravellats que van decidir convertir-lo en coses útils que podien utilitzar a diari. Poc podien imaginar aquells homes que les seves eines estaven fetes de material extraterrestre.
I a la fi, també per una casualitat, un altre home va tenir la sort de prendre de les mans d' aquells indígenes una peça feta amb ell. I, descobrint probablement l' entramat misteriós i quasi màgic de les estructures de Widmanstätten, no va poder evitar meravellar-se i enviar una peça a la seva terra, per que gent de la seva confiança li expliqués quin origen podia tenir allò.
Avui en dia, amb els meteorits es confeccionen fins i tot joies, per que el valor d' un meteorit pot arribar a superar el valor en or.
I en algun indret del món, ara mateix hi haurà alguna noia que portarà penjat del seu coll un petit bocí d' Univers. Una part de la roca que va viatjar sola en silenci, creuant milions de quilòmetres, per arribar finalment a descansar tocant la seva suau pell.
Aquesta és la història...., la màgia del destí, i de com a cada passa l' Univers marca el sender de les nostres vides, apropant-nos o allunyant-nos els uns als altres, amb una finalitat que s' escapa als nostres sentits.

Fins aviat!.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada