dimecres, 21 de novembre de 2012

El petit planeta blau

Potser no recordeu el que va passar un dia tal com el 5 de setembre de 1977...
Aquell dia, des dels Estats Units d' Amèrica, es va llençar una nau a l' espai. Una nau que seria del tot especial per a la nostra civilització. Una bella història que ens deixa veure un cop més com la tecnologia és capaç de vestir-se de màgia per fer-nos sentir coses úniques.

El seu objectiu era visitar els planetes Júpiter i Saturn, prenent imatges properes de la seva superfície i dels satèlits que l' envolten. Setze dies més tard es va llençar una nau bessona, la Voyager 2.
Les missions van ser un èxit, i les imatges que ens van enviar van emplenar revistes i diaris de l' època, essent en el seu moment les més detallades d' uns mons llunyans. Senzillament eren espectaculars...


En el seu viatge, la Voyager 1 ens va mostrar el moviment dels núvols de Júpiter, els volcans actius que hi ha a un dels seus satèlits més grans (Ío), els anells de Saturn, i va descobrir un bon grapat de llunes de tots dos planetes.




Malgrat tot això, res no es pot equiparar a dues imatges que per mi tenen un significat únic: la primera d' elles es va fer el dia 18 de setembre de 1977, pocs dies després de començar el seu viatge. Es podria dir que va ser un gest semblant a quan marxem d' un lloc i ens volem acomiadar de les persones qui estimem. La Voyager va girar i ens va fer una fotografía de família. Una família formada per la Terra i la Lluna...


El que podem veure-hi és quelcom tangible: el silenci... La foscor del buit envoltant-nos, fent-nos veure la soledat del nostre petit planeta blau, on hi ha tot el que coneixem i fem a diari. Sols un grapat d' homes han estat capaços de sortir de la seva gravetat, i el nostre destí està directament lligat al destí que tingui ell. I sovint ho oblidem...

La segona imatge és encara més fantàstica. Quan la nau ja havia sobrepassat a Saturn, des del comandament a terra se li va donar una ordre excepcional: gira i fes una fotografia en direcció a nosaltres. El que va arribar a través dels sis mil milions de quilòmetres que ens separaven d' ella va ser una imatge que dona que pensar. Era el dia 1 de febrer de 1990.
Un imperceptible esquitx enmig d' un raig de llum, fruit del reflexe del sol a la sonda. Un petit píxel perdut en el més profund de l' espai. Allò és la Terra...


Un astrònom excepcional, mestre de la divulgació, ho va explicar millor que ningú, en un vídeo que us recomano veure, i per això us el penjo al final d' aquesta entreda al blog. És la millor imatge de la realitat, que comparteixo des del més íntim de mi.
I mentre, la Voyager segueix el seu viatge entre la foscor, allunyant-se de nosaltres a 17 kms per segon. És la nau que ha arribat més lluny de les que hagi pogut construir l' home. Ja està sortint del sistema solar, a una distància d' uns 18.000 milions de kilòmetres. Serà la primera nau que viatgi pel medi intelestelar.
Fins i tot, una película es va inspirar en ella. Us la recomano: Star Trek, la película.

Bona nit, i sigueu feliços....






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada