dimecres, 7 de novembre de 2012

DAB

Sovint em pregunto quin és el sentit de tot plegat...
Com si hagués una fórmula màgica que pogués mostrar-me el camí i tranquil·litzar la meva ànima torturada. Però sé que no existeix...
L’ única realitat és la necessitat de fer el camí, i intentar aprendre a cada passa de tot allò que s’ esdevé dia a dia. Probablement les coses que considerem pitjors, les més negatives, són les que, un cop ha passat el temps, ens adonem que més ens han ensenyat. Malgrat això, cap de nosaltres vol viure-les.

Avui una llum que brillava dins meu ha fet una petita pampalluga. Un estel interior que fa molt temps que hi és, m’ ha donat un ensurt. Sé que tornarà a brillar amb força, per que té l’ energia necessària per enlluernar a tots aquells que estan a prop seu, fent que ens acostem com si fóssim papallones nocturnes buscant un lloc tranquil on descansar l’ ànima.
Potser el que més greu em sap és no poder fer, no poder transformar l’ Univers per canviar la realitat. Però els actors seguim els papers que ha ideat el guionista, i tant sols podem improvisar un gest, un somriure, que arribi amb transparència el seu destinatari.

Avui, des d’ aquí, faig aquest gest.

Aquesta llum sap que no està sola. Hi ha un Univers sencer envoltant-la. I jo soc una petita part d’ ell, però amb l’ energia necessària per aportar la força per empènyer el que sigui necessari, fent costat fins recuperar la brillantor.



A la fi, el nostre aprenentatge ens diu que hem de ser capaços de donar el millor de nosaltres. No hi ha més. Però no és fàcil. Massa sovint hi ha coses que ens distreuen del que és realment important.
No és tant important fer coses, ni tenir-les. El que té més importància és ésser capaç de compartir-les i estimar.
Un missatge no te valor si no hi ha algú que el rebi. Crear alguna cosa que ens sembla bella no té cap sentit si no pots oferir-la a un altre i emplenar la seva ànima.
Tant de bo la vida em permeti créixer poc a poc en aquest sentit, trobant una coherència a la vida...

1 comentari:

  1. El gran tresor d'Ítaca va ser el trajecte. M'agradaria que cada moment, cada passa, cada bateg, fos la culminació dels sentiments més sublims. Estimar és vida.
    Gràcies

    ResponElimina