dimecres, 21 de novembre de 2012

El petit planeta blau

Potser no recordeu el que va passar un dia tal com el 5 de setembre de 1977...
Aquell dia, des dels Estats Units d' Amèrica, es va llençar una nau a l' espai. Una nau que seria del tot especial per a la nostra civilització. Una bella història que ens deixa veure un cop més com la tecnologia és capaç de vestir-se de màgia per fer-nos sentir coses úniques.

El seu objectiu era visitar els planetes Júpiter i Saturn, prenent imatges properes de la seva superfície i dels satèlits que l' envolten. Setze dies més tard es va llençar una nau bessona, la Voyager 2.
Les missions van ser un èxit, i les imatges que ens van enviar van emplenar revistes i diaris de l' època, essent en el seu moment les més detallades d' uns mons llunyans. Senzillament eren espectaculars...


En el seu viatge, la Voyager 1 ens va mostrar el moviment dels núvols de Júpiter, els volcans actius que hi ha a un dels seus satèlits més grans (Ío), els anells de Saturn, i va descobrir un bon grapat de llunes de tots dos planetes.




Malgrat tot això, res no es pot equiparar a dues imatges que per mi tenen un significat únic: la primera d' elles es va fer el dia 18 de setembre de 1977, pocs dies després de començar el seu viatge. Es podria dir que va ser un gest semblant a quan marxem d' un lloc i ens volem acomiadar de les persones qui estimem. La Voyager va girar i ens va fer una fotografía de família. Una família formada per la Terra i la Lluna...


El que podem veure-hi és quelcom tangible: el silenci... La foscor del buit envoltant-nos, fent-nos veure la soledat del nostre petit planeta blau, on hi ha tot el que coneixem i fem a diari. Sols un grapat d' homes han estat capaços de sortir de la seva gravetat, i el nostre destí està directament lligat al destí que tingui ell. I sovint ho oblidem...

La segona imatge és encara més fantàstica. Quan la nau ja havia sobrepassat a Saturn, des del comandament a terra se li va donar una ordre excepcional: gira i fes una fotografia en direcció a nosaltres. El que va arribar a través dels sis mil milions de quilòmetres que ens separaven d' ella va ser una imatge que dona que pensar. Era el dia 1 de febrer de 1990.
Un imperceptible esquitx enmig d' un raig de llum, fruit del reflexe del sol a la sonda. Un petit píxel perdut en el més profund de l' espai. Allò és la Terra...


Un astrònom excepcional, mestre de la divulgació, ho va explicar millor que ningú, en un vídeo que us recomano veure, i per això us el penjo al final d' aquesta entreda al blog. És la millor imatge de la realitat, que comparteixo des del més íntim de mi.
I mentre, la Voyager segueix el seu viatge entre la foscor, allunyant-se de nosaltres a 17 kms per segon. És la nau que ha arribat més lluny de les que hagi pogut construir l' home. Ja està sortint del sistema solar, a una distància d' uns 18.000 milions de kilòmetres. Serà la primera nau que viatgi pel medi intelestelar.
Fins i tot, una película es va inspirar en ella. Us la recomano: Star Trek, la película.

Bona nit, i sigueu feliços....






diumenge, 11 de novembre de 2012

Atracció

És una de les forces fonamentals de la natura. Sense ella no existiria res del que coneixem. I, com tantes altres coses que tenim al voltant, pot ser creativa o destructiva, depenent de cada situació i els seus actors.
Aquestes dues galàxies (NGC 2207 i IC 2163) viatjaven soles enmig de la foscor de l' Univers, fins que es van creuar en els seus camins. Probablement no es podria trobar exactament l' instant en que alguna cosa va canviar, i el que era fins aleshores es va esvair de manera subtil, per iniciar una atracció mutua, i amb la intenció de culminar una estranya curiositat de coneixement mutu que resulta imposible de frenar.
Com part de l' inexorable destí de l' Univers, tots i cada un de nosaltres, petites illes d' aquest gran TOT, adoptem les conductes a la nostra escala, repetint els paràmetres a la recerca de respostes i il·lusions que neixen dins de cada ésser.


El camí continua amb la tasca de l' encaix... Adaptar-se i unir, compartir i concedir, renunciar a signes identitaris per encetar noves formes de convertir l' espai en un lloc on es pugui conviure en harmonia i seguir creixent.
D' aquesta forma, les noves oportunitats, canalitzades amb l' energia positiva, són capaces de portar la llavor de nous camins, noves il·lusions, nous estels on l' energia de l' atracció acabi mutant en vida.
Com la dualitat universal, com el ying i el yang, l' univers ofereix un ventall d' oportunitats a cada passa, i tots i cada un de nosaltres, galàxies, estels, planetes o éssers vius que naveguem a les seves espatlles, hem de ser capaços d' elegir l' opció correcta.
És la clau de la vida i de l' existència eterna...

dimecres, 7 de novembre de 2012

DAB

Sovint em pregunto quin és el sentit de tot plegat...
Com si hagués una fórmula màgica que pogués mostrar-me el camí i tranquil·litzar la meva ànima torturada. Però sé que no existeix...
L’ única realitat és la necessitat de fer el camí, i intentar aprendre a cada passa de tot allò que s’ esdevé dia a dia. Probablement les coses que considerem pitjors, les més negatives, són les que, un cop ha passat el temps, ens adonem que més ens han ensenyat. Malgrat això, cap de nosaltres vol viure-les.

Avui una llum que brillava dins meu ha fet una petita pampalluga. Un estel interior que fa molt temps que hi és, m’ ha donat un ensurt. Sé que tornarà a brillar amb força, per que té l’ energia necessària per enlluernar a tots aquells que estan a prop seu, fent que ens acostem com si fóssim papallones nocturnes buscant un lloc tranquil on descansar l’ ànima.
Potser el que més greu em sap és no poder fer, no poder transformar l’ Univers per canviar la realitat. Però els actors seguim els papers que ha ideat el guionista, i tant sols podem improvisar un gest, un somriure, que arribi amb transparència el seu destinatari.

Avui, des d’ aquí, faig aquest gest.

Aquesta llum sap que no està sola. Hi ha un Univers sencer envoltant-la. I jo soc una petita part d’ ell, però amb l’ energia necessària per aportar la força per empènyer el que sigui necessari, fent costat fins recuperar la brillantor.



A la fi, el nostre aprenentatge ens diu que hem de ser capaços de donar el millor de nosaltres. No hi ha més. Però no és fàcil. Massa sovint hi ha coses que ens distreuen del que és realment important.
No és tant important fer coses, ni tenir-les. El que té més importància és ésser capaç de compartir-les i estimar.
Un missatge no te valor si no hi ha algú que el rebi. Crear alguna cosa que ens sembla bella no té cap sentit si no pots oferir-la a un altre i emplenar la seva ànima.
Tant de bo la vida em permeti créixer poc a poc en aquest sentit, trobant una coherència a la vida...