diumenge, 12 de febrer de 2017

Nebulosa NGC 6888, o Crescent Nebula

La nebulosa NGC 6888, o Nebulosa Creixent, es troba a la constel·lació del Cigne, i està formada per núvols de matèria en moviment, originats per corrents de vent estelar que genera l' estrella Wolf-Rayet HD192163, fent colisionar i dinamintzant el vent més lent que va expulsar l' estel quan es va convertir en gegant vermella (es calcula fa uns 400.000 anys).
Un estel es converteix en gegant vermella quan està acabant la seva energia primària, i la gravetat ja no es capaç de compensar les forces d' expansió, que fan que un estel vagi augmentant de tamany progressivament. Això li acabarà passant al Sol, i les seves dimensions aniràn més enllà de l' òrbita de Mart. 
Tranquils, que no ho veurem. Passarà en un futur molt, molt llunyà. Serà aleshores quan el nostre planeta es volatilitzarà per sempre...



La foto la vaig fer durant l' agost passat (25 d' agost), però fins avui no l' he processat. Ja era hora!
Són 12 imatges de 5 minuts cada una, sumant un temps total d' exposició d' una hora. Estan captades amb un reflector MEADE de 150mm de diàmetre i 750mm de focal, amb la CCD QHY8L, sobre la muntura NEQ6.
Espero que us agradi.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Ocultació de l' estrella Aldebaran darrera la Lluna

Aquesta nit, del 5 de febrer de 2017, la Lluna ha ocultat passats uns pocs minuts de les onze de la nit a l' estel Aldebaran, de la constel·lació de Taure.

Esperava fotografiar l' event, i fins i tot fer un vídeo, però aquesta nit el vent bufava amb moltíssima força a Barcelona.
No podia estar-me d' intentar captar almenys una imatge, així que al final he acoblat un tub refractor de 102/500mm a la Canon, i a pols he pogut apuntar la Lluna just uns instants abans de l' ocultació.
No puc queixar-me del resultat.
A la imatge, he replicat la fotografia amb una altra envoltant la Lluna amb un cercle, per que es vegi on queda Aldebaran. Com podeu veure, si mireu la part superior esquerra de la Lluna, està pràcticament al límit d' amagar-se. Tot just un minut abans de desaparèixer.

La imatge s' ha hagut de tractar separant l' estel de la imatge de la Lluna. Una manipulació exagerada, però sino, no s' haguessin vist a l' hora ambdós objectes. La fi justifica els medis.

Bona nit!!!



dimecres, 25 de gener de 2017

VERA RUBIN, astrònoma que estàs al cel...

Ser dona en el món de la ciència ha estat una cursa d' obstacles. De fet, el món de la ciència no deixa d' ésser una cursa d' obstacles per si mateixa, i no pas per les incògnites que ens planteja a diari, si no més aviat per les travetes que es fan mútuament entre científics per escalar graons de prestigi i currículum personal.

Una llàstima, com sempre, que la competitivitat sigui la característica dominant de la nostra espècie. Una competitivitat ferotge, s' entén. Si es tracta de competitivitat sana i respectuosa pot ser molt positiva. Però sovint els científics es mosseguen la llengua a l' hora d' exposar idees agosarades per la por al ridícul que en el seu entorn poden marcar-lo professionalment de per vida.

En el cas concret de la Vera (Vera Cooper Rubin), de ben jove va sentir l' atracció per l' Univers i els seus misteris. Vera va néixer a l' any 1928 a Filadelfia (USA). Els seus pares eren immigrants d' origen jueu, i van haver de lluitar i adaptar-se als temps de la Gran Depressió. Després d' uns quants canvis de feina, el seu pare va aconseguir un lloc de treball a l' administració pública, concretament al departament d' agricultura de Washignton.

Els engranatges del destí van començar a girar a partir d' aquell moment per a la petita Vera.

La família va haver de canviar de lloc on viure, i el lloc elegit va ser una casa adossada a Washington. La Vera tenia una germana, i totes dues eren noies amb molt de caràcter, així que van acordar separar per una línia imaginària l' habitació que els hi havia estat assignada. Aquest fet tant banal va ser una altra volta de cargol en el destí de la Vera. El cas és que la meitat de l' habitació que li va pertocar era la que estava a la banda del gran finestral de la cambra, i des del seu llit podia veure, de nit, els estels brillant en el cel girant al voltant de l' estrella Polar. Els pensaments de la petita Vera es van anar alimentant cada nit de la llum dels estels, despertant en ella l' amor per l' astronomia i les ganes de saber cada cop més coses sobre aquells petits punts de llum. Tenia tot just poc més d' onze anys...
No eren poques les nits que estava hores senceres mirant el cel, veient estels fugaços i esperant al dia següent per dibuixar les seves traces en el cel. Fins i tot va poder veure alguna aurora boreal i l' alineació d' alguns planetes brillants. Va ser aleshores quan va decidir dedicar la resta de la seva vida a l' astronomia.
El següent pas va ésser començar a treure llibres de la biblioteca per aprendre més coses. Tanta era la passió que posava la Vera, que uns amics dels seus pares se l' enduien de tant en tant, junt amb la seva germana, a Virgínia, on els cels eren encara més foscos, i allà va aprendre d' ells els noms de les principals constel·lacions boreals.

El seu pare també va posar el seu gra de sorra, i la va ajudar a construir un petit telescopi refractor de 2 polzades de diàmetre. La Vera va començar a fotografiar el cel. Aquella bellesa la captivava i feia que l' avorriment no tingués sentit a la seva vida. Cada imatge, cada objecte, eren un repte a assolir. I esperava la tornada de l' escola per fer els deures ràpidament i poder estar lliure quan el sol s' amagués darrera l' horitzó, naixent una nova nit on avançar en els seus projectes.


Ja amb catorze anys, la Vera va començar a anar al D.C. Amateur Astronomer Club, on va escoltar per primer cop a astrònoms como Harlow Shapley i  Donald Menzel. Això si, l' havia d' acompanyar el seu pare, per que no estava ben vist que hi acudís una noia sola...
Durant la segona guerra mundial, mentre el seu pare estava a la marina, ella va poder anar a la Universitat de Vassar on va cursar un curs de tres anys. Eren temps difícils, i per tirar endavant els estudis va haver de treballar. Li va sortir una oportunitat al departament d' astronomia de la Universitat, i s' hi va apuntar. Allà va conèixer una astrònoma professional, la Maud Makensom. Li donava tres classes setmanals i un crèdit addicional d' Història de l' Astronomia. Va fer per primera vegada classes tècniques, on va poder tocar un telescopi de veritat. I ella mateixa feia els seus dibuixos d' observació, a banda dels que havia de fer al quadern de classe.
En el segon any de carrera ja es va deixar anar, fent servir el telescopi de 15 polzades per fotografiar el cel. I en el tercer i darrer any, va tenir algunes tensions amb la Maud Makensom, que considerava que no es prenia les coses prou seriosament. La Vera havia conegut un noi amb qui compartia tot el temps que podia, i la seva mestra creia que si es casava, deixaria l' astronomia definitivament.
El punt més tens va ésser l' examen final de carrera, on la mestra va haver de reconèixer una errada seva en un enunciat d' un problema. Al final la Vera va superar la carrera, i malgrat les tensions amb la Mad, acabarien tenint una bona amistat en el futur.
Després de la carrera, havia de fer un màster per acabar essent astrònoma. I ho va fer. Va preparar la seva tesi del màster i la va presentar al temps que era mare del seu primer fill. La Maud s' havia equivocat al creure que deixaria l' astronomia...
I la tesi de la Vera va aixecar polseguera en el món científic. Va ser agosarada i va plantejar si l' Univers sencer girava al voltant d' un punt central, enlloc d' expandir-se com proposava el big bang. Es va basar en mesures de la rotació de les galàxies, i en l' efecte doppler que presentaven.
Després de la xerrada i les reaccions que va provocar, va estar allunyada durant sis mesos de la Universitat, dubtant sobre si acabaria essent realment astrònoma algun dia.
El seu treball es va fonamentar en un article de George Gamow. El problema era que aquest científic estava sol enfront de la resta del món científic amb les seves idees. I això ella no ho va saber fins més tard.
Va arribar el seu segon fill, però ella va seguir amb els seus estudis.
Ja al 1970 va ser quan va treballar amb en Kent Ford sobre la brillantor de les galàxies. Creien que la variació de la seva brillantor podia estar fonamentada en la velocitat de rotació dels estels al seu voltant.
Va ser a l' estudiar la galàxia de l' Andròmeda, la galàxia més gran a prop de la nostra, que van obtenir uns resultats sorprenents i inesperats. La velocitat que presentaven els estels, aplicant les lleis conegudes de la física, haurien donat com a resultat que la galàxia es desmembrés. I això no passava...
Sols podia haver una explicació. Hi havia molta, moltíssima més massa de matèria  que donava la cohesió necessària a la galàxia per evitar que els estels sortissin disparats a la velocitat que viatjaven. La Vera havia descobert, sense buscar-ho, la matèria fosca.

Avui en dia, sabem gràcies a la Vera, que el 90% de la matèria de l' Univers és matèria fosca.


Els somnis d' una nena de 10 anys, mirant des del llit de casa seva com viatjaven els estels cada nit, s' havien convertit en realitat. Era una astrònoma que havia aportat al món de l' astronomia un dels descobriments més apassionants del segle. Un repte que encara ens costarà molt de temps aclarir.

La Vera ens va deixar el passat 27 de desembre, als 88 anys, a la localitat de Princeton, on curiosament de jove, a la seva Universitat la van refusar per que sols acceptaven estudiants masculins.
Els humans som un pou de ciència i d' estupidesa viatjant en un embolcall de carn i pell...
Es va apagar un llum de vida amb la mort de la Vera, però de ben segur que va aparèixer un nou estel al cel.

Gràcies per fer-nos més savis, Vera.    


dilluns, 2 de gener de 2017

Nebulosa d' Orió - 26 de desembre de 2016

La nit es presentava humida i freda. Orió ja estava alt en el cel, a prop del passi del meridià (línia imaginària que creua de nord a sud el cel). 
Vaig intentar control·lar-me, i dedicar-me exclussivament a fotografiar un sol objecte, per intentar captar el màxim de senyal possible. I vaig estar des de les 23h fins a quarts de 4 de la matinada passant fred, captant diverses sèries de fotos de la M42.
Finalment, d' un total de 86 imatges, sols vaig poder aprofitar la meitat. Cap de les que vaig fer d' exposicions de 5 minuts era bona. La humitat ambiental saturava les estrelles i les "inflava", fent perdre detall.
L' hivern és complicat a Albanyà...., massa humitat. Una llàstima, per que a l' estiu ja se sap que la calor ambiental genera soroll a les càmeres. Així que no hi ha una fórmula màgica que permeti una satisfacció plena.
Cal tenir la sort de disposar d' una nit seca, freda, i amb un bon seeing. Sovint penso que és demanar massa....

Les dades tècniques de la foto són:

Equip: reflector de 150/750mm, muntura NEQ6, càmera QHY8L, autoguiat amb tub de 130mm i DMK21AU
Fotos: 34 fotos de 60 segons + 14 de 180 segons. Total: 76 minuts d' exposició (massa poc!!!!!!)
Processat: apilades amb Deepskystacker i tractades amb Pixinsight Core 1.8.

Bon any a tothom!!!


dilluns, 19 de desembre de 2016

Buscant entre els estels...

De cops, sents enmig de la foscor una presència estranya, una companyia impersonal que et fa sentir que no estàs sol. Potser és la natura, potser poden ser els propis estels, potser la intel·ligència creadora que està més enllà dels nostres límits...

Les nits d' hivern et calen d' humitat i de fred. Són dures i aclaparadores, però reconforten per la seva obscuritat i solitud. És en la llunyania on veus petites columnes de fum, escapant per les xemeneies de les cases, i imagines les vides que hi dins aquells murs. Les seves inquietuds, els seus somnis, les seves esperances...

Alces els ulls al cel, i cerques en mig de la foscor un senyal, un camí que dibuixi un estel fugaç, amb la il·lusió de desitjar allò que esperes de la vida, buscant un compromís còsmic que et doni la mà i t' ajudi a creuar les passes perilloses del camí.

Mai em sento sol sota els estels. I quan torno a casa, i sento l' escalfor de la llar, em sento afortunat de tenir un lloc on trobar l' esguard, on descansar i arraserar-me del fred, del vent i la humitat. Recordo aleshores que no tothom pot gaudir d' una cosa així, que hauria d' ésser universal. I aleshores canvio el desig fet una estona abans per un altre, més desinteressat, que versi per un canvi en la conciència d' aquesta estranya espècie humana, capaç de fer el millor i alhora el més monstruós imaginable...

Em sento agraït. No tinc motius per queixar-me de res. Tinc fites a assolir i un camí a fer amb companys de vida al costat.
Què més puc demanar?

Bona nit, bons cels, i millors somnis....


dimecres, 16 de novembre de 2016

Messier 33 - La Galàxia del Triangle

Aquesta és una bella galàxia d' estiu - tardor. Quan la fotografiem, podem veure com apareixen un munt de nebulositats rosades a l' estructura dels seus braços espirals, perfectament dibuixats, que no són altra cosa que indrets on neixen noves estrelles. Seríen l' equivalent a espais semblant al que és a la nostra pròpia galàxia la zona que ocupa la nebulosa d' Orió.

Aquesta foto en concret, va ésser obtinguda el passat octubre, amb una atmòsfera molt carregada d' humitat i sota la influència del fum que escapava per la xemeneia de casa, on la llar de foc escalfava a la resta de la familia...
El que veieu és el resultat d' integrar i fer la mitjana d' un total de 9 fotos de cinc minuts cada una. No és gaire estona d' exposició per a aquest objecte, ja que les galàxies són agraides quan els hi dediques un mínim de dues hores. El que va passar és que la darrera foto (la desena) em va mostrar problemes de seguiment de la muntura, que vaig associar a que l' objecte ja estava massa sobre la vertical i la muntura començava a patir.
I vaig decidir canviar d' objecte i atacar a les Pléyades, que encara no les tinc processades. Espero penjar la foto aviat.

L' instrumental que vaig fer servir és el tub refractor ED80 i la càmara CCD QHY8L, tot guiat amb una DMK21 i amb un tub guia de 150mm de focal. La muntura és una NEQ6.

Espero que us agradi, tot i que espero fer ben aviat una nova sessió on dedicar-li els 120 minuts que mereix, i amb la familia ja al llit amb el foc ben apagat.

Fins aviat!


dimarts, 13 de setembre de 2016

IC 1340 - Nebulosa del Vel

L' estiu ens porta la visió espectacular de la immensitat de la Vía Làctea sobre els nostres caps durant moltes hores al llarg de la nit, i facilita localitzar i fotografiar nebuloses que poblen els braços espirals de la nostra galàxia.
Una d' aquestes nebuloses, catalogada com IC1340 (IC són les inicials de Index Catalogue), o també NGC 6960 (New General Catalogue), és especialment interessant.
Es creu que fa aproximadament entre 5.000 i 8.000 anys, una estrella va esclatar en forma de supernova, i el material de que estava feta es va començar a expandir en forma de bombolla. La nebulosa que us mostro avui són aquestes restes.
Increíblement, l' extensió de cel que ocupa és aproximadament sis vegades el de la Lluna Plena. Es calcula que està a uns 1.470 anys llum de nosaltres.
El primer home que la va poder observar i, per tant, el seu descobridor, va ser el famós astrònom anglès Sir William Herschell, allà per al 5 de setembre de 1784.
La seva composició, segons observacions del telescopi espacial Hubble, està dominada per l' hidrògen, es sofre i l' oxígen. 
La nebulosa sembla feta a base de filaments, però la realitat és que els seus compostos solsament són visibles quan es veuen "de canto", i el que estem veient en realitat és l' ona de matèria fruit de l' explosió. Seria quelcom semblant a com veiem una bombolla de sabó mentre sura per l'aire. Veiem principalment el seu contorn, per que és on des de la nostra visual s' acumula més matèria.
També es caracteritza per ser un potent emissor de radiació en forma de rajos X.

Aquesta imatge la vaig fer des d' Albanyà el passat 24 d' agost, amb l' ajut de la meva filla Júlia, d' onze anys, que s' encarregava de programar les sèries de fotografies a fer.
Val a dir que no mostra ni la meitat de les dimensions de la nebulosa, que té forma quasi circular, però aquesta part és una de les més brillants i característiques, i molt fàcilment identificable gràcies a la brillantor de l' estel 52 Cygni.


Per als qui gaudeixen dels muntatges audiovisuals, amb les imatges captades pel telescopi espacial Hubble s' ha fet una simulació del que podria ser un vol entre les seves nebulositats, sentint-se per uns instants com un autèntic capità James Kirk al comandament de l' Enterprise....


Fins aviat!