dimarts, 25 d’abril de 2017

Triplet de Leo

Avui us presento el conegut com "Triplet de Leo".

Es tracta d' un conjunt de tres galàxies que estan situades a la constel·lació de Leo, conegudes com M66 (o NGC3627), M65 (o NGC3623) i NGC3628.

Com recordatori del que significa aquesta codificació, els objectes anomenats amb una "M" inicial pertanyen al catàlog de Charles Messier, astrònom francès del segle XVIII, especialitzat en la identificació de cometes. Mentre feia la seva feina, es dedicava a catalogar tots aquells objectes del cel que eren prou brillants com per ser observats a ull nu o amb un instrument poc potent, i tenien una brillantor difosa que es podia confondre amb les dels cometes. Així, en següents observacions, ja els tenia identificats per les seves coordenades i evitava perdre temps de recerca.
Els objectes que comencen amb "NGC" corresponen al "New General Catalogue", que conté molts més objectes, i més dèbils que el de Charles Messier. Els objectes Messier també tenen codificació NGC, i d' altres catàlegs existents.

Aquest conjunt de tres galàxies són molt interessants, per que permeten ser fotografiades dins d' una sola imatge, ja que estan molt properes les unes de les altres. La distància a que es troben de nosaltres és d' uns 35 milions d' anys llum.
A banda d' aquest fet, és molt interessant veure que cada una de elles es presenta amb una perspectiva diferent. M66 es veu bastant espiral, i plana en relació a nosaltres. M65 apareix con espiral amb una certa perspectiva d' inclinació, i NGC3628 es veu totalment de costat.


La fotografia està feta el passat 4 d' abril des d' Albanyà (Pirineu de Girona), amb un tub reflector de 150 mm de diàmetre i 750 mm de distància focal, sobre una muntura NEQ6 i amb una CCD QHY8L, guiat tot a través de una DMK21AU amb un tub de 210mm de focal.
Són un total de 20 imatges de 5 minuts cada una, sumades i fent promig, acumul·lant un total de 1 hora i quaranta minuts d' exposició.
A les darreres imatges, va aparèixer una mica d' humitat ambiental que va enterbolir les tomes, cosa que passa freqüentment quan treballem des d' indrets on hi ha un riu proper, com és el cas.

Es poden veure els braços espirals a les dues galàxies del catàleg Messier, amb unes tonalitats rosades que són nebuloses on estan neixent estrelles dins d' elles. A la galàxia NGC3628, el perfil ens permet observar els núvols de pols interestelar més foscos, perfilant el disc de la galàxia, i com les estrelles es dispersen de l' eix central com més lluny són del centre de la galàxia.

Si us fixeu una mica, a la imatge hi ha d' altres galàxies encara més llunyanes i petites. A dalt a l' esquerra hi ha una espiral de costat (IC2763), i cap a la meitat a la part de dalt i ha una altra al costat d' una estrella, etc.... Hi ha galàxies de brillantor molt dèbil (magnitud 16).
Per que us feu una idea, l' estrella polar és de magnitud 1. Una estrella de magnitud 2 brilla la meitat que una de magnitud 1. Una de magnitug 3 la meitat que una de magnitud 2, i així succesivament. Els nostres ulls arriben a veure estrelles de magnitud 5. Un feu ara una idea del que representa magnitud 16?

Tot i que no podem observar-ho, les galàxies tenen un "embolcall" de matèria fosca, que dona cohesió a les galàxies. Si aquesta matèria fosca no existís, la velocitat de rotació que s' ha detectat a les galàxies que podem veure a l' Univers és tant elevada, que les estrelles sortirien disparades al girar al seu voltant per l' efecte de la força centrífuga. Això no passa, per que la gran massa d' aquesta matèria fosca les manté enganxades a la galàxia per la força gravitacional.
En ple segle XXI desconeixem de que està composada la matèria fosca. Es creu que no té res a veure amb la matèria que coneixem, i de que estan fetes les estrelles i nosaltres mateixos.
Junt amb l' energia fosca, són dos dels misteris més grans de l' astronomia actual, sobretot per que representen el 95% de l' Univers. I és absolutament desconegut per a nosaltres..... 

divendres, 24 de març de 2017

Els meus inicis......

Tinc una història que no he explicat mai, excepte en els meus cercles de confiança...
És la meva petita i modesta història personal. Un exemple més de com la vida, sovint, ens traça el camí del nostre destí de forma subtil, adreçant-nos "casualment" cap a sendes que si som capaços d' estar atents, ens poden acabar obrint les portes de la felicitat. Una felicitat senzilla, serena, fonamentada en la descoberta d' un mateix i que et permet trobar el sentit a la teva vida.

La meva història va començar una tarda de diumenge, en el vell pis de Gràcia on vivia de petit, en companyia dels meus pares i la meva germana. Jo tenia aproximadament 8 anys. Un dels meus entreteniments era, a aquella edat, endinsar-me per la porta de l' habitació de la meva germana quan ella no hi era a casa. Ella tenia aleshores 15 anys, i la diferència d' edat suposava una atracció pel descobriment del que suposava fer-se gran. D' aquella habitació em fascinaven els posters a les parets. Puc recordar un de Simon i Garfunkel, del su LP del "Pont sobre aigües turbulentes", i un altre d' en Mark Spitz, amb totes les seves medalles penjades del coll. Entrant per la porta, a la dreta, hi havia un prestatge que el meu pare va fer artesanalment, que estava encastrat al dintell d' una antiga porta que havia comunicat l' habitació de la meva germana amb la dels meus pares. Recordo quan encara existía aquella porta, i les persecucions a tota la velocitat que em permetien les meves cames de nen, intentant atrapar a la meva germana per dins de casa. També tinc gravada a la memòria la imatge del meu pare treballant sobre la taula del menjador, mentre tallava i encolava la fusta del trencaclosques d' aquella prestatgeria - escriptori - moble sabater que amb les seves mans d' artista anava acoblant davant de la meva atònita mirada. Era un home que em va ensenyar a crear, a ser polit, i a creure'm que realment no hi ha res impossible si un té voluntat per fer allò que es proposa. Era el meu heroi.
I va ser mirant detingudament aquella prestatgeria, i enfilant-me com podia per arribar a la part més elevada, que vaig fer caure per error un plec de llibres que hi havia amagatzemats. Un d' ells, que estava malmès i tenia desencolats els fulls, va acabar a terra obert per una plana on hi havia una fotografia que em va deixar embadalit.



Era una imatge de l' Univers. Els colors i les formes d' aquells núvols lluminosos em van deixar enamorat. Vaig fullejar el llibre i quan vaig veure la Galàxia de l' Andròmeda vaig acabar de caure al parany. Vaig néixer com astrònom. El meu cor i la meva ànima van decidir de sobte saber més de tot allò, i es va encendre dins meu una espurna que m' animaria a aprendre tot el que pogués del cel.
Vaig tornar el llibre al seu lloc, procurant no deixar pistes de la meva estada allà, i vaig tenir clar que sempre que em fos possible hi tornaria per fullejar-lo.
Un dia li vaig demanar a la meva germana, i me'l vaig fer meu, formalitzant aquesta fita amb una signatura sota la seva.


El meu pare em veia sortir cada nit al balcó de casa, des d' on es veia el Tibidabo i una ampla part del cel sud-oest. Allà em quedava, tancant les persianes practicables, mirant els estels i intentant identificar-los. El pare em va acabar regalant un llibre, petit i senzill, que em va fer una il·lusió indescriptible. Sobretot pels planells del cel que tenia a la part posterior del llibre, que em van permetre anar traçant línies imaginàries en el cel, i cada nit trobava un nou estel i aprenia el seu nom.
Ara era l' Ossa Major, amb els estels Mizar i Alcor, ara Arturo, que apareixia més enllà de la prolongació de la cua de l' Ossa i brillava taronjós. Més endavant i quasi en angle recte apareixia Spica... Què fantàstic veure que cada nit estaven allà mateix, esperant-me!.



Més endavant li vaig demanar permís al pare per pujar al terrat de la finca, des d' on podia veure 360 graus de cel. I moltes nits hi pujava.
Al llibre hi havia imatges de telescopis, i tenia una ànsia brutal de tenir-ne un. 
No cal dir que el llibre va acabar trinxat, però de més gran el vaig buscar i me'l vaig tornar a comprar per tenir-lo com record.
Al cap de poc temps vaig conèixer l' Agrupació Astronòmica Aster, on em va acompanyar el pare a fer-me soci, amb poc més de 10 anys. Quan sortia del cole, alguns dies m' acostava a peu a la seva seu, a Passeig de Gràcia. Allà podia veure les revistes "Sky & Telescope" que venien dels Estats Units, i les seves planes amb anuncis de venda de telescopis increïbles, de marca Celestron (els taronges) i Meade. Allò em semblava un somni inabhastable. A Aster tenien un tub reflector taronja amb el que vaig mirar per primer cop`el cel. Vaig ajudar a pintar la cúpula del seu observatori per dins. Un trist observatori poc aprofitat i encastrat entre edificis que l' aniquilaven...
I el pare em va regalar uns prismàtics. Creia que allò seria un caprici passatger, i com a casa erem molt humils, no era assenyat malbaratar els diners. Els prismàtics em van semblar una meravella. Els vaig aprofitar, i vaig veure la Lluna i els satèlits de Júpiter, a part de perdre'm per la immensitat del cel, banyant-me entre petits punts de llum.
I...sabeu..., encara els tinc, aquests prismàtics!
Però no...., aquell caprici no va ser passatger. Fins i tot li demanava al pare la seva càmera de doble objectiu Minolta per fer fotos del cel de nit. Ja vaig començar amb l' astrofotografia amb 10 anys. I finalment ho va tenir clar, i em va regalar un refractor de 6 cms japonés que era fantàstic, i que, evidentment... encara tinc.

I mentre m' empapava de les circulars de l' Aster i l' Agrupación Astronómica de España y América, vaig conèixer per carta al senyor Costa, fabricant de miralls per telescopis (qui m' anava a dir que 40 anys més tard tindria un Dobson de 30 cms amb un mirall seu), i enviava correspondència a la NASA, i als principals observatoris americans, que em facilitaven gratuitament fotografies, cartells i documentació.

Més tard va arribar un telescopi reflector de 114mm d' obertura. Va ser quan el pare ja estava malalt d' enfisema pulmonar, i començava a veure que hauria de renunciar al meu somni d' ésser astrònom. La millor sortida professional que podia tenir en cas de ser-ho, era anar a parar a Canàries, lluny de casa, i el pare no viuria masses anys. No podia deixar la mare sola.

Els seus darrers anys van ser els millors per a ell. Va anar a viure a un petit poble del Pirineu de Girona, que es diu Albanyà. Allà em coneixien per dues coses: per anar tot el dia en bicicleta i pel meu telescopi.
Jo em vaig quedar a Barcelona, vivint sol als 17 anys, mentre feia COU i treballava als matins. L' any següent vaig elegir finalment fer econòmiques, per tenir més sortides professionals i tirar endavant la familia.
Van ser anys de molta lluita, treballant, estudiant i fent la compra, cuinant, fent de marujo de casa, posant rentadores i aprofitant estones per escriure les meves sensacions i experiències quotidianes. Allò em va acabar posant a lloc i vaig créixer com persona.

La mili em va trencar la carrera pel mig, i quan la vaig acabar vaig trobar feina en un parell de mesos. I als 30 dies de començar a treballar va morir el pare.
La vida va canviar de nou. Després de 6 anys de viure sol i marcar-me el meu ritme, vaig tornar a tenir la mare a casa, i el sou quasi no m' arribava per pagar les factures. Les hores extres ajudaven a fer-ho, a costa de perdre classes de 18 a 22h. Els apunts de classe dels amics de la facultat em van permetre anar aprovant, i amb molt d' esforç un dia vaig acabar la carrera.

Quan vaig tornar a disposar d' una mica més de temps lliure vaig recuperar els meus orígens. Vaig aconseguir anar adquirint material astronòmic i aprendre noves tècniques, barrejant informàtica, fotografia i astronomia. Un repte rera un altre, que acaba donant satisfaccions en moltes vessants.
M' agrada fer fotografies, m' agrada fer xerrades i sessions públiques d' observació, i m' encanta pensar que potser ajudi a alguna persona a despertar en aquest fantàstic món de l' astronomia com jo vaig fer als meus 8 anys.
L' astronomia t' ajuda a valorar les coses senzilles de la vida, respectar el món on som, i sentir-te humil i important a l' hora, mentre mires d' integrar-te en el paissatge universal.

Ara, després de tants anys, miro l' Andròmeda del llibre i la comparo amb aquesta fotografia meva, i sento la satisfacció de pensar que la que he fet jo és millor!


diumenge, 12 de febrer de 2017

Nebulosa NGC 6888, o Crescent Nebula

La nebulosa NGC 6888, o Nebulosa Creixent, es troba a la constel·lació del Cigne, i està formada per núvols de matèria en moviment, originats per corrents de vent estelar que genera l' estrella Wolf-Rayet HD192163, fent colisionar i dinamintzant el vent més lent que va expulsar l' estel quan es va convertir en gegant vermella (es calcula fa uns 400.000 anys).
Un estel es converteix en gegant vermella quan està acabant la seva energia primària, i la gravetat ja no es capaç de compensar les forces d' expansió, que fan que un estel vagi augmentant de tamany progressivament. Això li acabarà passant al Sol, i les seves dimensions aniràn més enllà de l' òrbita de Mart. 
Tranquils, que no ho veurem. Passarà en un futur molt, molt llunyà. Serà aleshores quan el nostre planeta es volatilitzarà per sempre...



La foto la vaig fer durant l' agost passat (25 d' agost), però fins avui no l' he processat. Ja era hora!
Són 12 imatges de 5 minuts cada una, sumant un temps total d' exposició d' una hora. Estan captades amb un reflector MEADE de 150mm de diàmetre i 750mm de focal, amb la CCD QHY8L, sobre la muntura NEQ6.
Espero que us agradi.

dilluns, 6 de febrer de 2017

Ocultació de l' estrella Aldebaran darrera la Lluna

Aquesta nit, del 5 de febrer de 2017, la Lluna ha ocultat passats uns pocs minuts de les onze de la nit a l' estel Aldebaran, de la constel·lació de Taure.

Esperava fotografiar l' event, i fins i tot fer un vídeo, però aquesta nit el vent bufava amb moltíssima força a Barcelona.
No podia estar-me d' intentar captar almenys una imatge, així que al final he acoblat un tub refractor de 102/500mm a la Canon, i a pols he pogut apuntar la Lluna just uns instants abans de l' ocultació.
No puc queixar-me del resultat.
A la imatge, he replicat la fotografia amb una altra envoltant la Lluna amb un cercle, per que es vegi on queda Aldebaran. Com podeu veure, si mireu la part superior esquerra de la Lluna, està pràcticament al límit d' amagar-se. Tot just un minut abans de desaparèixer.

La imatge s' ha hagut de tractar separant l' estel de la imatge de la Lluna. Una manipulació exagerada, però sino, no s' haguessin vist a l' hora ambdós objectes. La fi justifica els medis.

Bona nit!!!



dimecres, 25 de gener de 2017

VERA RUBIN, astrònoma que estàs al cel...

Ser dona en el món de la ciència ha estat una cursa d' obstacles. De fet, el món de la ciència no deixa d' ésser una cursa d' obstacles per si mateixa, i no pas per les incògnites que ens planteja a diari, si no més aviat per les travetes que es fan mútuament entre científics per escalar graons de prestigi i currículum personal.

Una llàstima, com sempre, que la competitivitat sigui la característica dominant de la nostra espècie. Una competitivitat ferotge, s' entén. Si es tracta de competitivitat sana i respectuosa pot ser molt positiva. Però sovint els científics es mosseguen la llengua a l' hora d' exposar idees agosarades per la por al ridícul que en el seu entorn poden marcar-lo professionalment de per vida.

En el cas concret de la Vera (Vera Cooper Rubin), de ben jove va sentir l' atracció per l' Univers i els seus misteris. Vera va néixer a l' any 1928 a Filadelfia (USA). Els seus pares eren immigrants d' origen jueu, i van haver de lluitar i adaptar-se als temps de la Gran Depressió. Després d' uns quants canvis de feina, el seu pare va aconseguir un lloc de treball a l' administració pública, concretament al departament d' agricultura de Washignton.

Els engranatges del destí van començar a girar a partir d' aquell moment per a la petita Vera.

La família va haver de canviar de lloc on viure, i el lloc elegit va ser una casa adossada a Washington. La Vera tenia una germana, i totes dues eren noies amb molt de caràcter, així que van acordar separar per una línia imaginària l' habitació que els hi havia estat assignada. Aquest fet tant banal va ser una altra volta de cargol en el destí de la Vera. El cas és que la meitat de l' habitació que li va pertocar era la que estava a la banda del gran finestral de la cambra, i des del seu llit podia veure, de nit, els estels brillant en el cel girant al voltant de l' estrella Polar. Els pensaments de la petita Vera es van anar alimentant cada nit de la llum dels estels, despertant en ella l' amor per l' astronomia i les ganes de saber cada cop més coses sobre aquells petits punts de llum. Tenia tot just poc més d' onze anys...
No eren poques les nits que estava hores senceres mirant el cel, veient estels fugaços i esperant al dia següent per dibuixar les seves traces en el cel. Fins i tot va poder veure alguna aurora boreal i l' alineació d' alguns planetes brillants. Va ser aleshores quan va decidir dedicar la resta de la seva vida a l' astronomia.
El següent pas va ésser començar a treure llibres de la biblioteca per aprendre més coses. Tanta era la passió que posava la Vera, que uns amics dels seus pares se l' enduien de tant en tant, junt amb la seva germana, a Virgínia, on els cels eren encara més foscos, i allà va aprendre d' ells els noms de les principals constel·lacions boreals.

El seu pare també va posar el seu gra de sorra, i la va ajudar a construir un petit telescopi refractor de 2 polzades de diàmetre. La Vera va començar a fotografiar el cel. Aquella bellesa la captivava i feia que l' avorriment no tingués sentit a la seva vida. Cada imatge, cada objecte, eren un repte a assolir. I esperava la tornada de l' escola per fer els deures ràpidament i poder estar lliure quan el sol s' amagués darrera l' horitzó, naixent una nova nit on avançar en els seus projectes.


Ja amb catorze anys, la Vera va començar a anar al D.C. Amateur Astronomer Club, on va escoltar per primer cop a astrònoms como Harlow Shapley i  Donald Menzel. Això si, l' havia d' acompanyar el seu pare, per que no estava ben vist que hi acudís una noia sola...
Durant la segona guerra mundial, mentre el seu pare estava a la marina, ella va poder anar a la Universitat de Vassar on va cursar un curs de tres anys. Eren temps difícils, i per tirar endavant els estudis va haver de treballar. Li va sortir una oportunitat al departament d' astronomia de la Universitat, i s' hi va apuntar. Allà va conèixer una astrònoma professional, la Maud Makensom. Li donava tres classes setmanals i un crèdit addicional d' Història de l' Astronomia. Va fer per primera vegada classes tècniques, on va poder tocar un telescopi de veritat. I ella mateixa feia els seus dibuixos d' observació, a banda dels que havia de fer al quadern de classe.
En el segon any de carrera ja es va deixar anar, fent servir el telescopi de 15 polzades per fotografiar el cel. I en el tercer i darrer any, va tenir algunes tensions amb la Maud Makensom, que considerava que no es prenia les coses prou seriosament. La Vera havia conegut un noi amb qui compartia tot el temps que podia, i la seva mestra creia que si es casava, deixaria l' astronomia definitivament.
El punt més tens va ésser l' examen final de carrera, on la mestra va haver de reconèixer una errada seva en un enunciat d' un problema. Al final la Vera va superar la carrera, i malgrat les tensions amb la Mad, acabarien tenint una bona amistat en el futur.
Després de la carrera, havia de fer un màster per acabar essent astrònoma. I ho va fer. Va preparar la seva tesi del màster i la va presentar al temps que era mare del seu primer fill. La Maud s' havia equivocat al creure que deixaria l' astronomia...
I la tesi de la Vera va aixecar polseguera en el món científic. Va ser agosarada i va plantejar si l' Univers sencer girava al voltant d' un punt central, enlloc d' expandir-se com proposava el big bang. Es va basar en mesures de la rotació de les galàxies, i en l' efecte doppler que presentaven.
Després de la xerrada i les reaccions que va provocar, va estar allunyada durant sis mesos de la Universitat, dubtant sobre si acabaria essent realment astrònoma algun dia.
El seu treball es va fonamentar en un article de George Gamow. El problema era que aquest científic estava sol enfront de la resta del món científic amb les seves idees. I això ella no ho va saber fins més tard.
Va arribar el seu segon fill, però ella va seguir amb els seus estudis.
Ja al 1970 va ser quan va treballar amb en Kent Ford sobre la brillantor de les galàxies. Creien que la variació de la seva brillantor podia estar fonamentada en la velocitat de rotació dels estels al seu voltant.
Va ser a l' estudiar la galàxia de l' Andròmeda, la galàxia més gran a prop de la nostra, que van obtenir uns resultats sorprenents i inesperats. La velocitat que presentaven els estels, aplicant les lleis conegudes de la física, haurien donat com a resultat que la galàxia es desmembrés. I això no passava...
Sols podia haver una explicació. Hi havia molta, moltíssima més massa de matèria  que donava la cohesió necessària a la galàxia per evitar que els estels sortissin disparats a la velocitat que viatjaven. La Vera havia descobert, sense buscar-ho, la matèria fosca.

Avui en dia, sabem gràcies a la Vera, que el 90% de la matèria de l' Univers és matèria fosca.


Els somnis d' una nena de 10 anys, mirant des del llit de casa seva com viatjaven els estels cada nit, s' havien convertit en realitat. Era una astrònoma que havia aportat al món de l' astronomia un dels descobriments més apassionants del segle. Un repte que encara ens costarà molt de temps aclarir.

La Vera ens va deixar el passat 27 de desembre, als 88 anys, a la localitat de Princeton, on curiosament de jove, a la seva Universitat la van refusar per que sols acceptaven estudiants masculins.
Els humans som un pou de ciència i d' estupidesa viatjant en un embolcall de carn i pell...
Es va apagar un llum de vida amb la mort de la Vera, però de ben segur que va aparèixer un nou estel al cel.

Gràcies per fer-nos més savis, Vera.    


dilluns, 2 de gener de 2017

Nebulosa d' Orió - 26 de desembre de 2016

La nit es presentava humida i freda. Orió ja estava alt en el cel, a prop del passi del meridià (línia imaginària que creua de nord a sud el cel). 
Vaig intentar control·lar-me, i dedicar-me exclussivament a fotografiar un sol objecte, per intentar captar el màxim de senyal possible. I vaig estar des de les 23h fins a quarts de 4 de la matinada passant fred, captant diverses sèries de fotos de la M42.
Finalment, d' un total de 86 imatges, sols vaig poder aprofitar la meitat. Cap de les que vaig fer d' exposicions de 5 minuts era bona. La humitat ambiental saturava les estrelles i les "inflava", fent perdre detall.
L' hivern és complicat a Albanyà...., massa humitat. Una llàstima, per que a l' estiu ja se sap que la calor ambiental genera soroll a les càmeres. Així que no hi ha una fórmula màgica que permeti una satisfacció plena.
Cal tenir la sort de disposar d' una nit seca, freda, i amb un bon seeing. Sovint penso que és demanar massa....

Les dades tècniques de la foto són:

Equip: reflector de 150/750mm, muntura NEQ6, càmera QHY8L, autoguiat amb tub de 130mm i DMK21AU
Fotos: 34 fotos de 60 segons + 14 de 180 segons. Total: 76 minuts d' exposició (massa poc!!!!!!)
Processat: apilades amb Deepskystacker i tractades amb Pixinsight Core 1.8.

Bon any a tothom!!!


dilluns, 19 de desembre de 2016

Buscant entre els estels...

De cops, sents enmig de la foscor una presència estranya, una companyia impersonal que et fa sentir que no estàs sol. Potser és la natura, potser poden ser els propis estels, potser la intel·ligència creadora que està més enllà dels nostres límits...

Les nits d' hivern et calen d' humitat i de fred. Són dures i aclaparadores, però reconforten per la seva obscuritat i solitud. És en la llunyania on veus petites columnes de fum, escapant per les xemeneies de les cases, i imagines les vides que hi dins aquells murs. Les seves inquietuds, els seus somnis, les seves esperances...

Alces els ulls al cel, i cerques en mig de la foscor un senyal, un camí que dibuixi un estel fugaç, amb la il·lusió de desitjar allò que esperes de la vida, buscant un compromís còsmic que et doni la mà i t' ajudi a creuar les passes perilloses del camí.

Mai em sento sol sota els estels. I quan torno a casa, i sento l' escalfor de la llar, em sento afortunat de tenir un lloc on trobar l' esguard, on descansar i arraserar-me del fred, del vent i la humitat. Recordo aleshores que no tothom pot gaudir d' una cosa així, que hauria d' ésser universal. I aleshores canvio el desig fet una estona abans per un altre, més desinteressat, que versi per un canvi en la conciència d' aquesta estranya espècie humana, capaç de fer el millor i alhora el més monstruós imaginable...

Em sento agraït. No tinc motius per queixar-me de res. Tinc fites a assolir i un camí a fer amb companys de vida al costat.
Què més puc demanar?

Bona nit, bons cels, i millors somnis....