dimecres, 14 de juny de 2017

Skp by Jaume Mas

Fa ja uns mesos vaig començar a signar les meves imatges amb un logo i el meu nom. Un bon amic, que també fa fotografía astronòmica, em va dir que ho fés. Em va sorprendre, per que sempre he pensat que amb prous feines soc capaç de captar la realitat de la bellesa que hi ha al cel, i no veia el motiu pel qual havia d' identificar la meva humil obra.

Però si..., la realitat supera la ficció, en la seva vessant més mediocre. Fins i tot en aquest món de l' astronomia hi ha qui s' aprofita de les teves imatges per al seu propi benefici. Així que vaig fer-li cas, i a partir d' aleshores sempre que en publico alguna, ja sigui en aquest blog o a facebook, inclou la signatura Skp by Jaume Mas.
No deixa d' ésser trist pensar que hi ha tant miserable pel món, però la mediocrud empeny a algunes persones a buscar aparentar el que en realitat no són, enlloc de centrar-se en simplement donar el millor de si mateixes.

D' on ve Skp?. Doncs ve de Skyplanets, que és el nom que vaig elegir per identificar la meva web, el blog i tot el que faig relacionat amb l' astronomia.
Aquest és un altra tema curiós... Vaig registrar la marca Skyplanets al registre de marques, i fixa't tu que resulta que vaig rebre amenaces per que retirés la sol·licitud, per que s' assemblava massa a "Sky", la monstruosa marca productora de TV i mitjans audiovisuals que promociona fins i tot un equip ciclista...
Jo... una amenaça.... 

No puc evitar sorprendre'm de que una empresa vulgui monopolitzar un terme que significa "Cel" en anglès...
Com pots pretendre que ningú més en el món pugui fer servir aquesta paraula? A mi em sembla un abús, i una mesura desproporcionada...
Així que aquí estic, amb el meu blog i la meva signatura Skp...., amenaçat pels poders econòmics mundials. Jo..., un simple astrònom amateur que sols intenta compartir els seus coneixements amb la resta de gent d' aquest corrupte planeta que estem construint entre tots...

Guanyarem, Neu!!!, dona'm la mà..., que junts ens en sortirem!


dimarts, 13 de juny de 2017

Avui fa trenta anys....


Trenta anys fa que vas deixar-me, pare...
Avui t' envío aquest poema cuinat per mi, amb un missatge de melangia i de record.

M16 - Nebulosa Omega

La Nebulosa Omega, catalogada com Messier 17, és una formació de gas molecular que es troba entre 5.000 i 6.000 anys de nosaltres.
La visió que tenim d' ella és "de costat". Si la veiessim plana seria molt més espectacular.
Hi ha textures molt ben definides dins la seva estructura, i la tonalitat vermella destaca dràsticament en tot el seu entorn.
La pròpia nebulositat on és immersa té unes dimensions d' uns 40 anys llum de llarg i és una de les regions de HII més brillants del cel.
Dins del nucli hi ha un cúmul d' estels, que sumen en total més d' un centenar. D' aquesta forma exciten i il·luminen la nebulosa. Es creu que la pròpia nebulosa ha servit per ajudar a nèixer a més de 8.000 estrelles.

Es tracta d' una imatge del 22 d' agost del 2016. Hi ha soroll tèrmic no resolt correctament, degut a que no vaig fer una gran sèrie d' imatges. Sols vaig poder aprofitar 6 imatges de 5 minuts cada una, el que suposa molt poca llum (mitja hora d' exposició total) per a una nebulosa. Aquest estiu segur que la milloraré!


dijous, 18 de maig de 2017

El mur del Cigne

Ara que ja la primavera ens ha emplenat de flors i de pluges, per la nit podem allargar les hores de sessió nocturna, per que la temperatura ambiental ja no és tant rigorosa com en ple hivern.
Ben entrada la nit, apareix per l' horitzó est la constel·lació del Cigne, acompanyada de prop per la brillant estrella Vega, a la constel·lació de la Lyra.

Ja podem començar a cercar entre els milers d' estels i núvols de pols que composen el gruix de la nostra galàxia, la Vía Làctea.
Milers d' estels emplenen el cel, donant aquesta tonalitat blanquinosa, que sembla un núvol passatger que creui per sobre els nostres caps. Però no..., no es mou. Aquest nuvolet és el sumatori de miríades d' estels que esperen als nostres ulls, i als nostres aparells òptics.

Avui us presento una fotografia que obtenir en una sessió el passat mes d' abril, amb Lluna pràcticament inexistent durant bona part de la nit, i acompanyat de la meva filla Júlia, la tècnica que es posa als controls del portàtil i supervisa que no m' equivoqui.

A la imatge, sumatori de 15 imatges de 5 minuts d' exposició cada una (és a dir, un total de 75 minuts d' exposició), podem veure el mur del Cigne, que es la barrera lluminosa central de la nebulosa NGC 7000, anomenada també Nebulosa de Nordamèrica, per que la seva forma recorda aquesta part del continent nord de l' altra banda de l' Atlàntic.

El tub és el MEADE reflector de 150mm/750mm, la CCD és la QHY8L, i la muntura, la NEQ6. Està processat tot plegat amb Pixinsight Core.
Espero que us agradi.


dimarts, 25 d’abril de 2017

Triplet de Leo

Avui us presento el conegut com "Triplet de Leo".

Es tracta d' un conjunt de tres galàxies que estan situades a la constel·lació de Leo, conegudes com M66 (o NGC3627), M65 (o NGC3623) i NGC3628.

Com recordatori del que significa aquesta codificació, els objectes anomenats amb una "M" inicial pertanyen al catàlog de Charles Messier, astrònom francès del segle XVIII, especialitzat en la identificació de cometes. Mentre feia la seva feina, es dedicava a catalogar tots aquells objectes del cel que eren prou brillants com per ser observats a ull nu o amb un instrument poc potent, i tenien una brillantor difosa que es podia confondre amb les dels cometes. Així, en següents observacions, ja els tenia identificats per les seves coordenades i evitava perdre temps de recerca.
Els objectes que comencen amb "NGC" corresponen al "New General Catalogue", que conté molts més objectes, i més dèbils que el de Charles Messier. Els objectes Messier també tenen codificació NGC, i d' altres catàlegs existents.

Aquest conjunt de tres galàxies són molt interessants, per que permeten ser fotografiades dins d' una sola imatge, ja que estan molt properes les unes de les altres. La distància a que es troben de nosaltres és d' uns 35 milions d' anys llum.
A banda d' aquest fet, és molt interessant veure que cada una de elles es presenta amb una perspectiva diferent. M66 es veu bastant espiral, i plana en relació a nosaltres. M65 apareix con espiral amb una certa perspectiva d' inclinació, i NGC3628 es veu totalment de costat.


La fotografia està feta el passat 4 d' abril des d' Albanyà (Pirineu de Girona), amb un tub reflector de 150 mm de diàmetre i 750 mm de distància focal, sobre una muntura NEQ6 i amb una CCD QHY8L, guiat tot a través de una DMK21AU amb un tub de 210mm de focal.
Són un total de 20 imatges de 5 minuts cada una, sumades i fent promig, acumul·lant un total de 1 hora i quaranta minuts d' exposició.
A les darreres imatges, va aparèixer una mica d' humitat ambiental que va enterbolir les tomes, cosa que passa freqüentment quan treballem des d' indrets on hi ha un riu proper, com és el cas.

Es poden veure els braços espirals a les dues galàxies del catàleg Messier, amb unes tonalitats rosades que són nebuloses on estan neixent estrelles dins d' elles. A la galàxia NGC3628, el perfil ens permet observar els núvols de pols interestelar més foscos, perfilant el disc de la galàxia, i com les estrelles es dispersen de l' eix central com més lluny són del centre de la galàxia.

Si us fixeu una mica, a la imatge hi ha d' altres galàxies encara més llunyanes i petites. A dalt a l' esquerra hi ha una espiral de costat (IC2763), i cap a la meitat a la part de dalt i ha una altra al costat d' una estrella, etc.... Hi ha galàxies de brillantor molt dèbil (magnitud 16).
Per que us feu una idea, l' estrella polar és de magnitud 1. Una estrella de magnitud 2 brilla la meitat que una de magnitud 1. Una de magnitug 3 la meitat que una de magnitud 2, i així succesivament. Els nostres ulls arriben a veure estrelles de magnitud 5. Un feu ara una idea del que representa magnitud 16?

Tot i que no podem observar-ho, les galàxies tenen un "embolcall" de matèria fosca, que dona cohesió a les galàxies. Si aquesta matèria fosca no existís, la velocitat de rotació que s' ha detectat a les galàxies que podem veure a l' Univers és tant elevada, que les estrelles sortirien disparades al girar al seu voltant per l' efecte de la força centrífuga. Això no passa, per que la gran massa d' aquesta matèria fosca les manté enganxades a la galàxia per la força gravitacional.
En ple segle XXI desconeixem de que està composada la matèria fosca. Es creu que no té res a veure amb la matèria que coneixem, i de que estan fetes les estrelles i nosaltres mateixos.
Junt amb l' energia fosca, són dos dels misteris més grans de l' astronomia actual, sobretot per que representen el 95% de l' Univers. I és absolutament desconegut per a nosaltres..... 

divendres, 24 de març de 2017

Els meus inicis......

Tinc una història que no he explicat mai, excepte en els meus cercles de confiança...
És la meva petita i modesta història personal. Un exemple més de com la vida, sovint, ens traça el camí del nostre destí de forma subtil, adreçant-nos "casualment" cap a sendes que si som capaços d' estar atents, ens poden acabar obrint les portes de la felicitat. Una felicitat senzilla, serena, fonamentada en la descoberta d' un mateix i que et permet trobar el sentit a la teva vida.

La meva història va començar una tarda de diumenge, en el vell pis de Gràcia on vivia de petit, en companyia dels meus pares i la meva germana. Jo tenia aproximadament 8 anys. Un dels meus entreteniments era, a aquella edat, endinsar-me per la porta de l' habitació de la meva germana quan ella no hi era a casa. Ella tenia aleshores 15 anys, i la diferència d' edat suposava una atracció pel descobriment del que suposava fer-se gran. D' aquella habitació em fascinaven els posters a les parets. Puc recordar un de Simon i Garfunkel, del su LP del "Pont sobre aigües turbulentes", i un altre d' en Mark Spitz, amb totes les seves medalles penjades del coll. Entrant per la porta, a la dreta, hi havia un prestatge que el meu pare va fer artesanalment, que estava encastrat al dintell d' una antiga porta que havia comunicat l' habitació de la meva germana amb la dels meus pares. Recordo quan encara existía aquella porta, i les persecucions a tota la velocitat que em permetien les meves cames de nen, intentant atrapar a la meva germana per dins de casa. També tinc gravada a la memòria la imatge del meu pare treballant sobre la taula del menjador, mentre tallava i encolava la fusta del trencaclosques d' aquella prestatgeria - escriptori - moble sabater que amb les seves mans d' artista anava acoblant davant de la meva atònita mirada. Era un home que em va ensenyar a crear, a ser polit, i a creure'm que realment no hi ha res impossible si un té voluntat per fer allò que es proposa. Era el meu heroi.
I va ser mirant detingudament aquella prestatgeria, i enfilant-me com podia per arribar a la part més elevada, que vaig fer caure per error un plec de llibres que hi havia amagatzemats. Un d' ells, que estava malmès i tenia desencolats els fulls, va acabar a terra obert per una plana on hi havia una fotografia que em va deixar embadalit.



Era una imatge de l' Univers. Els colors i les formes d' aquells núvols lluminosos em van deixar enamorat. Vaig fullejar el llibre i quan vaig veure la Galàxia de l' Andròmeda vaig acabar de caure al parany. Vaig néixer com astrònom. El meu cor i la meva ànima van decidir de sobte saber més de tot allò, i es va encendre dins meu una espurna que m' animaria a aprendre tot el que pogués del cel.
Vaig tornar el llibre al seu lloc, procurant no deixar pistes de la meva estada allà, i vaig tenir clar que sempre que em fos possible hi tornaria per fullejar-lo.
Un dia li vaig demanar a la meva germana, i me'l vaig fer meu, formalitzant aquesta fita amb una signatura sota la seva.


El meu pare em veia sortir cada nit al balcó de casa, des d' on es veia el Tibidabo i una ampla part del cel sud-oest. Allà em quedava, tancant les persianes practicables, mirant els estels i intentant identificar-los. El pare em va acabar regalant un llibre, petit i senzill, que em va fer una il·lusió indescriptible. Sobretot pels planells del cel que tenia a la part posterior del llibre, que em van permetre anar traçant línies imaginàries en el cel, i cada nit trobava un nou estel i aprenia el seu nom.
Ara era l' Ossa Major, amb els estels Mizar i Alcor, ara Arturo, que apareixia més enllà de la prolongació de la cua de l' Ossa i brillava taronjós. Més endavant i quasi en angle recte apareixia Spica... Què fantàstic veure que cada nit estaven allà mateix, esperant-me!.



Més endavant li vaig demanar permís al pare per pujar al terrat de la finca, des d' on podia veure 360 graus de cel. I moltes nits hi pujava.
Al llibre hi havia imatges de telescopis, i tenia una ànsia brutal de tenir-ne un. 
No cal dir que el llibre va acabar trinxat, però de més gran el vaig buscar i me'l vaig tornar a comprar per tenir-lo com record.
Al cap de poc temps vaig conèixer l' Agrupació Astronòmica Aster, on em va acompanyar el pare a fer-me soci, amb poc més de 10 anys. Quan sortia del cole, alguns dies m' acostava a peu a la seva seu, a Passeig de Gràcia. Allà podia veure les revistes "Sky & Telescope" que venien dels Estats Units, i les seves planes amb anuncis de venda de telescopis increïbles, de marca Celestron (els taronges) i Meade. Allò em semblava un somni inabhastable. A Aster tenien un tub reflector taronja amb el que vaig mirar per primer cop`el cel. Vaig ajudar a pintar la cúpula del seu observatori per dins. Un trist observatori poc aprofitat i encastrat entre edificis que l' aniquilaven...
I el pare em va regalar uns prismàtics. Creia que allò seria un caprici passatger, i com a casa erem molt humils, no era assenyat malbaratar els diners. Els prismàtics em van semblar una meravella. Els vaig aprofitar, i vaig veure la Lluna i els satèlits de Júpiter, a part de perdre'm per la immensitat del cel, banyant-me entre petits punts de llum.
I...sabeu..., encara els tinc, aquests prismàtics!
Però no...., aquell caprici no va ser passatger. Fins i tot li demanava al pare la seva càmera de doble objectiu Minolta per fer fotos del cel de nit. Ja vaig començar amb l' astrofotografia amb 10 anys. I finalment ho va tenir clar, i em va regalar un refractor de 6 cms japonés que era fantàstic, i que, evidentment... encara tinc.

I mentre m' empapava de les circulars de l' Aster i l' Agrupación Astronómica de España y América, vaig conèixer per carta al senyor Costa, fabricant de miralls per telescopis (qui m' anava a dir que 40 anys més tard tindria un Dobson de 30 cms amb un mirall seu), i enviava correspondència a la NASA, i als principals observatoris americans, que em facilitaven gratuitament fotografies, cartells i documentació.

Més tard va arribar un telescopi reflector de 114mm d' obertura. Va ser quan el pare ja estava malalt d' enfisema pulmonar, i començava a veure que hauria de renunciar al meu somni d' ésser astrònom. La millor sortida professional que podia tenir en cas de ser-ho, era anar a parar a Canàries, lluny de casa, i el pare no viuria masses anys. No podia deixar la mare sola.

Els seus darrers anys van ser els millors per a ell. Va anar a viure a un petit poble del Pirineu de Girona, que es diu Albanyà. Allà em coneixien per dues coses: per anar tot el dia en bicicleta i pel meu telescopi.
Jo em vaig quedar a Barcelona, vivint sol als 17 anys, mentre feia COU i treballava als matins. L' any següent vaig elegir finalment fer econòmiques, per tenir més sortides professionals i tirar endavant la familia.
Van ser anys de molta lluita, treballant, estudiant i fent la compra, cuinant, fent de marujo de casa, posant rentadores i aprofitant estones per escriure les meves sensacions i experiències quotidianes. Allò em va acabar posant a lloc i vaig créixer com persona.

La mili em va trencar la carrera pel mig, i quan la vaig acabar vaig trobar feina en un parell de mesos. I als 30 dies de començar a treballar va morir el pare.
La vida va canviar de nou. Després de 6 anys de viure sol i marcar-me el meu ritme, vaig tornar a tenir la mare a casa, i el sou quasi no m' arribava per pagar les factures. Les hores extres ajudaven a fer-ho, a costa de perdre classes de 18 a 22h. Els apunts de classe dels amics de la facultat em van permetre anar aprovant, i amb molt d' esforç un dia vaig acabar la carrera.

Quan vaig tornar a disposar d' una mica més de temps lliure vaig recuperar els meus orígens. Vaig aconseguir anar adquirint material astronòmic i aprendre noves tècniques, barrejant informàtica, fotografia i astronomia. Un repte rera un altre, que acaba donant satisfaccions en moltes vessants.
M' agrada fer fotografies, m' agrada fer xerrades i sessions públiques d' observació, i m' encanta pensar que potser ajudi a alguna persona a despertar en aquest fantàstic món de l' astronomia com jo vaig fer als meus 8 anys.
L' astronomia t' ajuda a valorar les coses senzilles de la vida, respectar el món on som, i sentir-te humil i important a l' hora, mentre mires d' integrar-te en el paissatge universal.

Ara, després de tants anys, miro l' Andròmeda del llibre i la comparo amb aquesta fotografia meva, i sento la satisfacció de pensar que la que he fet jo és millor!


diumenge, 12 de febrer de 2017

Nebulosa NGC 6888, o Crescent Nebula

La nebulosa NGC 6888, o Nebulosa Creixent, es troba a la constel·lació del Cigne, i està formada per núvols de matèria en moviment, originats per corrents de vent estelar que genera l' estrella Wolf-Rayet HD192163, fent colisionar i dinamintzant el vent més lent que va expulsar l' estel quan es va convertir en gegant vermella (es calcula fa uns 400.000 anys).
Un estel es converteix en gegant vermella quan està acabant la seva energia primària, i la gravetat ja no es capaç de compensar les forces d' expansió, que fan que un estel vagi augmentant de tamany progressivament. Això li acabarà passant al Sol, i les seves dimensions aniràn més enllà de l' òrbita de Mart. 
Tranquils, que no ho veurem. Passarà en un futur molt, molt llunyà. Serà aleshores quan el nostre planeta es volatilitzarà per sempre...



La foto la vaig fer durant l' agost passat (25 d' agost), però fins avui no l' he processat. Ja era hora!
Són 12 imatges de 5 minuts cada una, sumant un temps total d' exposició d' una hora. Estan captades amb un reflector MEADE de 150mm de diàmetre i 750mm de focal, amb la CCD QHY8L, sobre la muntura NEQ6.
Espero que us agradi.