dijous, 6 de juliol de 2017

Curiositat: com funcionen els llums dels avions???

Avui us presento una nova curiositat, aprofitant una fotografía meva del passat mes de gener.
A la imatge es pot veure quin era el meu objectiu: captar la constel·lació de l' Ossa Major ( o el Carro, popularment anomenada). Apareix al centre de la fotografia, verticalment.
La imatge està feta amb la meva Canon 100D, amb un objectiu de 18-50mm, fixat a 18mm, i amb una ISO de 1600. Son un total de 35 segons d' exposició, que ja mostren la traça dels estels (imagineu si es nota el gir de la Terra, que en 30 segons els estels ja semblen desplaçar-se pel cel).



La gràcia afegida a la imatge és aquesta línia que creua la constel·lació. Segur que ja sabeu de què es tracta....
Si, efectivament, és el rastre de un avió, provinent de la frontera amb França i en direcció a Girona o a Barcelona.
Quines dades obtenim de la fotografía?
- A la banda esquerra, sota l' ala, porten un llum vermell fix
- A la banda dreta, també sota l' ala, porten un llum verd fix.
Aquests llums serveixen per que en ple vol, quan un avió es troba a un altre en la seva pròpia ruta, pot determinar si va en el seu mateix sentit, o van en rumb de col·lisió. Si és aquest darrer cas, els llums indiquen per quina banda han de passar un en relació a l' altra per evitar el xoc.
- L' avió també porta un llum blanc, estroboscòpic, que fa intermitències, i permet visualitzar més eficientment la posició l' avió en vol. També porten un altre llum vermell intermitent, posat a l' esquerra del blanc, i que té una freqüència d' una intermitència per cada dues de la llum blanca.

Com podeu veure...., una simple imatge ens pot informar de moltes coses quan l' observem amb deteniment.

Ah..., per cert..., sabeu que la segona estrella de la cua de l' Ossa Major es veu visualment com una estrella doble?. Si teniu bona vista, de nit podeu veure Mizar més brillant i just a sobre d' ella un altra estel que s' anomena Alcor. A la imatge podeu veure les seves dues traces just per sota de la trajectòria de l' avió.

En realitat, es tracta d' un sistema d' estrelles sixtuple: Mizar pertany a un entramat de quatre estels que tenen òrbites que giren unes al voltant de les altres, i Alcor és un sistema binari (de dos estels), que a l' hora, giren al voltant del sistema de Mizar. Quin merdé, no....???
Us imagineu un planeta que orbiti a algun d' aquests estels, on continuament apareguin els sis sols per l' horitzó? Qui podrà dormir allà???

Feu la prova el proper cop que veieu el carro. Si podeu distingir a Mizar i Alcor, tindreu l' agudesa visual dels mateixos indis americans, que l' anomenaven "el cavall i el genet"...

I finalment, com podeu veure... hi havia núvols. Núvols que es veuen més clars en plena nit. Per què?
Doncs per que els núvols actuen com a mirall per la llum provinent de terra. Ens reflecteixen els llums dels carrers, del fanals, dels cotxes. Com els llums nocturs acostumen a ser de to taronjós, els núvols sovint es veuren d' aquesta tonalitat durant la nit. I si no, fixeu-vos quan sigueu a la ciutat, en una nit amb núvols, què vermell es veu el cel...

Fins aviat!

dilluns, 3 de juliol de 2017

Curiositat (apliquem el nostre sentit comú): Per què els coets es llencen a prop de la zona equatorial del planeta Terra?



No ho havieu pensat mai?

Els coets es llencen des de Florida, des de les antigues colònies franceses a la Guayana, etc...
Potser és que als astronautes els hi agrada anar a la platja abans de sortir a l' espai?
És un requisit previ anar bronzejat amb l' uniforme d' astronauta?

No...., evidentment no.

Doncs...., quin és el motiu?
Pensem.............

Agafem una corda: deixem una llargada d' un metre i donem-li voltes al nostre entorn amb una ampolla mig plena d' aigua a l' extrem. Donem una volta cada dos segons...
La fórmula del perímetre de la circumferència que fem és: 2xPixR, on 2 és dos (jejeje), Pi és 3,1415926... i R és el radi, en aquest cas 1 metre.

Apliquem-ho:

2 x 3,1415926 x 1 = 6,28 metres/segon

Què és aquest nombre?: dons ens diu que en dos segon (temps que tardem en fer una volta) recorrem 6,28 metres.
Si convertim a kms/h són 11,31 kms/h.

Molt bé. Ara deixem 2 metres de corda, i tornem a donar una volta cada segon. Calculem:

2xPixR = 2 x 3,1415926 x 2 = 12,56 metres/segon, o el que és el mateix: 22,62 kms/h.

Donant igualment 1 volta cada dos segons, anem el doble de ràpids si ens allunyem el doble del centre del punt de gir (és a dir, varia proporcionalment).

Apliquem això a la Terra. Anem al pol Nord, i marquem un punt negre al mig. Tirem la corda que arriba fins a BCN. És llarga...si. Però més llarga és si la tirem fins a l' equador. Per tant, com més a prop de l' equador, més lluny estem del centre de la Terra i del seu eix de gir. La mesura no hauria de ser del del pol Nord, sino desde l' eix que va del pol Nord al pol Sud i passa pel centre de la Terra. Com la Terra és rodona, està clar que just a l' equador s' està al màxim de lluny d' aquest eix.

La Terra dona una volta un cop al dia. Estiguem a Barcelona o a l' equador. Però la velocitat de gir és superior a l' equador, com acabem de demostrar.
Si llencem un coet des d' allà, sortirà més ràpid de la Terra per l' efecte de l' energía cinètica que s' hi afegeix. Això suposa menys consum de combustible.... 
No és cap tontería.

Apa...., una curiositat resolta! 

dimecres, 14 de juny de 2017

Skp by Jaume Mas

Fa ja uns mesos vaig començar a signar les meves imatges amb un logo i el meu nom. Un bon amic, que també fa fotografía astronòmica, em va dir que ho fés. Em va sorprendre, per que sempre he pensat que amb prous feines soc capaç de captar la realitat de la bellesa que hi ha al cel, i no veia el motiu pel qual havia d' identificar la meva humil obra.

Però si..., la realitat supera la ficció, en la seva vessant més mediocre. Fins i tot en aquest món de l' astronomia hi ha qui s' aprofita de les teves imatges per al seu propi benefici. Així que vaig fer-li cas, i a partir d' aleshores sempre que en publico alguna, ja sigui en aquest blog o a facebook, inclou la signatura Skp by Jaume Mas.
No deixa d' ésser trist pensar que hi ha tant miserable pel món, però la mediocrud empeny a algunes persones a buscar aparentar el que en realitat no són, enlloc de centrar-se en simplement donar el millor de si mateixes.

D' on ve Skp?. Doncs ve de Skyplanets, que és el nom que vaig elegir per identificar la meva web, el blog i tot el que faig relacionat amb l' astronomia.
Aquest és un altra tema curiós... Vaig registrar la marca Skyplanets al registre de marques, i fixa't tu que resulta que vaig rebre amenaces per que retirés la sol·licitud, per que s' assemblava massa a "Sky", la monstruosa marca productora de TV i mitjans audiovisuals que promociona fins i tot un equip ciclista...
Jo... una amenaça.... 

No puc evitar sorprendre'm de que una empresa vulgui monopolitzar un terme que significa "Cel" en anglès...
Com pots pretendre que ningú més en el món pugui fer servir aquesta paraula? A mi em sembla un abús, i una mesura desproporcionada...
Així que aquí estic, amb el meu blog i la meva signatura Skp...., amenaçat pels poders econòmics mundials. Jo..., un simple astrònom amateur que sols intenta compartir els seus coneixements amb la resta de gent d' aquest corrupte planeta que estem construint entre tots...

Guanyarem, Neu!!!, dona'm la mà..., que junts ens en sortirem!


dimarts, 13 de juny de 2017

Avui fa trenta anys....


Trenta anys fa que vas deixar-me, pare...
Avui t' envío aquest poema cuinat per mi, amb un missatge de melangia i de record.

M16 - Nebulosa Omega

La Nebulosa Omega, catalogada com Messier 17, és una formació de gas molecular que es troba entre 5.000 i 6.000 anys de nosaltres.
La visió que tenim d' ella és "de costat". Si la veiessim plana seria molt més espectacular.
Hi ha textures molt ben definides dins la seva estructura, i la tonalitat vermella destaca dràsticament en tot el seu entorn.
La pròpia nebulositat on és immersa té unes dimensions d' uns 40 anys llum de llarg i és una de les regions de HII més brillants del cel.
Dins del nucli hi ha un cúmul d' estels, que sumen en total més d' un centenar. D' aquesta forma exciten i il·luminen la nebulosa. Es creu que la pròpia nebulosa ha servit per ajudar a nèixer a més de 8.000 estrelles.

Es tracta d' una imatge del 22 d' agost del 2016. Hi ha soroll tèrmic no resolt correctament, degut a que no vaig fer una gran sèrie d' imatges. Sols vaig poder aprofitar 6 imatges de 5 minuts cada una, el que suposa molt poca llum (mitja hora d' exposició total) per a una nebulosa. Aquest estiu segur que la milloraré!


dijous, 18 de maig de 2017

El mur del Cigne

Ara que ja la primavera ens ha emplenat de flors i de pluges, per la nit podem allargar les hores de sessió nocturna, per que la temperatura ambiental ja no és tant rigorosa com en ple hivern.
Ben entrada la nit, apareix per l' horitzó est la constel·lació del Cigne, acompanyada de prop per la brillant estrella Vega, a la constel·lació de la Lyra.

Ja podem començar a cercar entre els milers d' estels i núvols de pols que composen el gruix de la nostra galàxia, la Vía Làctea.
Milers d' estels emplenen el cel, donant aquesta tonalitat blanquinosa, que sembla un núvol passatger que creui per sobre els nostres caps. Però no..., no es mou. Aquest nuvolet és el sumatori de miríades d' estels que esperen als nostres ulls, i als nostres aparells òptics.

Avui us presento una fotografia que obtenir en una sessió el passat mes d' abril, amb Lluna pràcticament inexistent durant bona part de la nit, i acompanyat de la meva filla Júlia, la tècnica que es posa als controls del portàtil i supervisa que no m' equivoqui.

A la imatge, sumatori de 15 imatges de 5 minuts d' exposició cada una (és a dir, un total de 75 minuts d' exposició), podem veure el mur del Cigne, que es la barrera lluminosa central de la nebulosa NGC 7000, anomenada també Nebulosa de Nordamèrica, per que la seva forma recorda aquesta part del continent nord de l' altra banda de l' Atlàntic.

El tub és el MEADE reflector de 150mm/750mm, la CCD és la QHY8L, i la muntura, la NEQ6. Està processat tot plegat amb Pixinsight Core.
Espero que us agradi.


dimarts, 25 d’abril de 2017

Triplet de Leo

Avui us presento el conegut com "Triplet de Leo".

Es tracta d' un conjunt de tres galàxies que estan situades a la constel·lació de Leo, conegudes com M66 (o NGC3627), M65 (o NGC3623) i NGC3628.

Com recordatori del que significa aquesta codificació, els objectes anomenats amb una "M" inicial pertanyen al catàlog de Charles Messier, astrònom francès del segle XVIII, especialitzat en la identificació de cometes. Mentre feia la seva feina, es dedicava a catalogar tots aquells objectes del cel que eren prou brillants com per ser observats a ull nu o amb un instrument poc potent, i tenien una brillantor difosa que es podia confondre amb les dels cometes. Així, en següents observacions, ja els tenia identificats per les seves coordenades i evitava perdre temps de recerca.
Els objectes que comencen amb "NGC" corresponen al "New General Catalogue", que conté molts més objectes, i més dèbils que el de Charles Messier. Els objectes Messier també tenen codificació NGC, i d' altres catàlegs existents.

Aquest conjunt de tres galàxies són molt interessants, per que permeten ser fotografiades dins d' una sola imatge, ja que estan molt properes les unes de les altres. La distància a que es troben de nosaltres és d' uns 35 milions d' anys llum.
A banda d' aquest fet, és molt interessant veure que cada una de elles es presenta amb una perspectiva diferent. M66 es veu bastant espiral, i plana en relació a nosaltres. M65 apareix con espiral amb una certa perspectiva d' inclinació, i NGC3628 es veu totalment de costat.


La fotografia està feta el passat 4 d' abril des d' Albanyà (Pirineu de Girona), amb un tub reflector de 150 mm de diàmetre i 750 mm de distància focal, sobre una muntura NEQ6 i amb una CCD QHY8L, guiat tot a través de una DMK21AU amb un tub de 210mm de focal.
Són un total de 20 imatges de 5 minuts cada una, sumades i fent promig, acumul·lant un total de 1 hora i quaranta minuts d' exposició.
A les darreres imatges, va aparèixer una mica d' humitat ambiental que va enterbolir les tomes, cosa que passa freqüentment quan treballem des d' indrets on hi ha un riu proper, com és el cas.

Es poden veure els braços espirals a les dues galàxies del catàleg Messier, amb unes tonalitats rosades que són nebuloses on estan neixent estrelles dins d' elles. A la galàxia NGC3628, el perfil ens permet observar els núvols de pols interestelar més foscos, perfilant el disc de la galàxia, i com les estrelles es dispersen de l' eix central com més lluny són del centre de la galàxia.

Si us fixeu una mica, a la imatge hi ha d' altres galàxies encara més llunyanes i petites. A dalt a l' esquerra hi ha una espiral de costat (IC2763), i cap a la meitat a la part de dalt i ha una altra al costat d' una estrella, etc.... Hi ha galàxies de brillantor molt dèbil (magnitud 16).
Per que us feu una idea, l' estrella polar és de magnitud 1. Una estrella de magnitud 2 brilla la meitat que una de magnitud 1. Una de magnitug 3 la meitat que una de magnitud 2, i així succesivament. Els nostres ulls arriben a veure estrelles de magnitud 5. Un feu ara una idea del que representa magnitud 16?

Tot i que no podem observar-ho, les galàxies tenen un "embolcall" de matèria fosca, que dona cohesió a les galàxies. Si aquesta matèria fosca no existís, la velocitat de rotació que s' ha detectat a les galàxies que podem veure a l' Univers és tant elevada, que les estrelles sortirien disparades al girar al seu voltant per l' efecte de la força centrífuga. Això no passa, per que la gran massa d' aquesta matèria fosca les manté enganxades a la galàxia per la força gravitacional.
En ple segle XXI desconeixem de que està composada la matèria fosca. Es creu que no té res a veure amb la matèria que coneixem, i de que estan fetes les estrelles i nosaltres mateixos.
Junt amb l' energia fosca, són dos dels misteris més grans de l' astronomia actual, sobretot per que representen el 95% de l' Univers. I és absolutament desconegut per a nosaltres.....