dimecres, 16 de novembre de 2016

Messier 33 - La Galàxia del Triangle

Aquesta és una bella galàxia d' estiu - tardor. Quan la fotografiem, podem veure com apareixen un munt de nebulositats rosades a l' estructura dels seus braços espirals, perfectament dibuixats, que no són altra cosa que indrets on neixen noves estrelles. Seríen l' equivalent a espais semblant al que és a la nostra pròpia galàxia la zona que ocupa la nebulosa d' Orió.

Aquesta foto en concret, va ésser obtinguda el passat octubre, amb una atmòsfera molt carregada d' humitat i sota la influència del fum que escapava per la xemeneia de casa, on la llar de foc escalfava a la resta de la familia...
El que veieu és el resultat d' integrar i fer la mitjana d' un total de 9 fotos de cinc minuts cada una. No és gaire estona d' exposició per a aquest objecte, ja que les galàxies són agraides quan els hi dediques un mínim de dues hores. El que va passar és que la darrera foto (la desena) em va mostrar problemes de seguiment de la muntura, que vaig associar a que l' objecte ja estava massa sobre la vertical i la muntura començava a patir.
I vaig decidir canviar d' objecte i atacar a les Pléyades, que encara no les tinc processades. Espero penjar la foto aviat.

L' instrumental que vaig fer servir és el tub refractor ED80 i la càmara CCD QHY8L, tot guiat amb una DMK21 i amb un tub guia de 150mm de focal. La muntura és una NEQ6.

Espero que us agradi, tot i que espero fer ben aviat una nova sessió on dedicar-li els 120 minuts que mereix, i amb la familia ja al llit amb el foc ben apagat.

Fins aviat!


dimarts, 13 de setembre de 2016

IC 1340 - Nebulosa del Vel

L' estiu ens porta la visió espectacular de la immensitat de la Vía Làctea sobre els nostres caps durant moltes hores al llarg de la nit, i facilita localitzar i fotografiar nebuloses que poblen els braços espirals de la nostra galàxia.
Una d' aquestes nebuloses, catalogada com IC1340 (IC són les inicials de Index Catalogue), o també NGC 6960 (New General Catalogue), és especialment interessant.
Es creu que fa aproximadament entre 5.000 i 8.000 anys, una estrella va esclatar en forma de supernova, i el material de que estava feta es va començar a expandir en forma de bombolla. La nebulosa que us mostro avui són aquestes restes.
Increíblement, l' extensió de cel que ocupa és aproximadament sis vegades el de la Lluna Plena. Es calcula que està a uns 1.470 anys llum de nosaltres.
El primer home que la va poder observar i, per tant, el seu descobridor, va ser el famós astrònom anglès Sir William Herschell, allà per al 5 de setembre de 1784.
La seva composició, segons observacions del telescopi espacial Hubble, està dominada per l' hidrògen, es sofre i l' oxígen. 
La nebulosa sembla feta a base de filaments, però la realitat és que els seus compostos solsament són visibles quan es veuen "de canto", i el que estem veient en realitat és l' ona de matèria fruit de l' explosió. Seria quelcom semblant a com veiem una bombolla de sabó mentre sura per l'aire. Veiem principalment el seu contorn, per que és on des de la nostra visual s' acumula més matèria.
També es caracteritza per ser un potent emissor de radiació en forma de rajos X.

Aquesta imatge la vaig fer des d' Albanyà el passat 24 d' agost, amb l' ajut de la meva filla Júlia, d' onze anys, que s' encarregava de programar les sèries de fotografies a fer.
Val a dir que no mostra ni la meitat de les dimensions de la nebulosa, que té forma quasi circular, però aquesta part és una de les més brillants i característiques, i molt fàcilment identificable gràcies a la brillantor de l' estel 52 Cygni.


Per als qui gaudeixen dels muntatges audiovisuals, amb les imatges captades pel telescopi espacial Hubble s' ha fet una simulació del que podria ser un vol entre les seves nebulositats, sentint-se per uns instants com un autèntic capità James Kirk al comandament de l' Enterprise....


Fins aviat!

dijous, 8 de setembre de 2016

IC 5146 - COCOON NEBULA

Avui us presento la Nebulosa IC5146, també anomenada Cocoon Nebula, que vaig fotografiar, junt amb la Júlia Mas, la passada nit del dia 24 d' agost, mentre estavem de vacances a Albanyà.
El tub telescòpic era un reflector MEADE de 150 mm / 750mm, de no gaire potència, i a sobre, pel que vaig poder comprovar un cop fetes les fotos, no gaire ben ajustat, pel que les imatges dels estels es deformen lleugerament en els extrems de la fotografia (estava lleugerament descolimat). Però..., si fos perfecte, no tindria gràcia, oi? Així tinc el repte de millorar.
Aquesta nebulosa està situada a la constel•lació del Cigne, que és la que domina la zona cenital del cel d' estiu (la zona més alta del cel, just a sobre la vertical dels nostres caps). El color vermellós de la nebulosa, ens diu que es tracta d' una nebulosa d' emissió, és a dir, un indret on s' estan creant estrelles noves. La llum vermella és l' hidrògen excitat per les joves estrelles en formació, que reflecteixen en els seus extrems una intensa llum blavosa. Té uns 15 anys llum de diàmetre, i està a una distància de nosaltres equivalent a 4.000 anys llum.
Al seu voltant hi ha una zona de núvols de pols interestel•lar opacs, que no deixen passar la llum dels estels que hi ha darrera seu. Això és característic d' algunes zones dels braços espirals de la Vía Làctea, i són la mena de núvols que no ens permeten veure la inmensitat d' estels que hi ha en el centre de la nostra galàxia.
D' aquesta foto he seleccionat i ampliat una petita porció de la mateixa, on es pot veure una curiosa formació d' estrelles en forma de corba. Realment no estan en aquesta posició, sino que el núvol que hi ha al seu costat té aquesta forma, i tapa els estels que hi ha darrera, donant aquesta curiosa sensació.
Espero que us agradi.




dimecres, 10 d’agost de 2016

Galàxia de l' Andròmeda - M31

Les nits d' estiu conviden a passejar a la fresca de la nit. Si és una mica tard, per l' est podrem veure les estrelles principals de la constel·lació de Pegàs, amb una forma quasi de quadrat, treient el nas per sobre l' horitzó. L' estel de la banda esquerra, a dalt, ens mostra el camí per trobar la Galàxia de l' Andrómeda. Està una mica més a la seva esquerra i més amunt, per sobre un altre estel que es veu a simple vista i que fa d' enllaç amb el triangle que dibuixa la constel·lació de l' Andròmeda.
Un nuvolet difuminat, d' unes dimensions grans, que fins el segle passat no sabiem que era una galàxia més enllà de la nostra Via Làctea.
Avui en dia, un simple amateur com jo, pot fer fotografies amb un modest instrumental, on no solsament apareix aquesta fabulosa galàxia, sino que es poden veure els seus braços espirals, i conglomerats d' estels en aquests braços que no són més que racons on estan neixent estrelles a partir de núvols de pols estel·lar, probablement conseqüència d' una explosió de supernova que ara dona el seu gra de sorra per seguir amb l' etern procés de vida i mort a l' Univers.

La nit es banya amb música de festes majors, abraçades d' amics i familars, i moments d' intimitat que et permeten trencar amb la disbauxa de la nostra vida contra rellotge, deixant-nos connectar per uns instants amb la nostra realitat més absoluta. Som una petita part d' un oceà inimaginable, que ens porta entre onades de llum i colors....

Gaudiu-ne!


dissabte, 31 d’octubre de 2015

Nebulosa d' Orió - Messier 42

Hola  a tots!,

avui us porto una nova foto feta de casualitat. La nit del 10 d' octubre estava fent una sèrie de fotografies, entre les que hi ha la Nebulosa Dumbbel, el planeta Urà, la galàxia de l' Andrómeda i.... just quan anava a plegar l' instrumental, al voltant de quarts de quatre, vaig veure aparèixer per darrera la muntanya la constel·lació d' Orió. No vaig poder evitar dir-me: li faig unes imatges de prova?. Vaig prendre 20 fotos de 3 minuts d' exposició, i 10 d' un minut. Les últimes estaven ja enteranyidades amb uns núvols alts que em van fer només poder aprofitar 2 de les d' un minut d' exposició. Una llàstima....

No esperava que sortís gran cosa, amb un total de 60 minuts de llum. Però mira... la veritat és que no em puc queixar. A la dreta es veuen unes traces rectilínies, que corresponen als "spikes" d' una estrella brillant que no apareix a la foto, però està molt a prop de la imatge. Els "spikes" son quatre línies en forma de creu que dibuixa l' óptica del tub del telescopi emprat en aquest cas: un newton de 200mm d' obertura.
La càmera és la CCD QHY8L, que de moment ja m' està donant alegries, després d' un període de recerca i de conèixer els seus secrets de funcionament.
I el processat de la imatge està fet amb Pixinsight 1.8, amb el que ja començo a dominar la mecànica de treure la informació de les imatges.

Espero que us agradi.
Clars i estrellats cels!.


dimecres, 14 d’octubre de 2015

Una Lluna Creixent

Avui us porto una nova imatge que acabo de processar. Es tracta d' una Lluna creixent, des de Barcelona, i és el resultat de sumar 8 imatges fetes amb la CCD QHY8L a través d' un telescopi reflector de 150mm. Un cop alineades i apilades amb Registax 6, les he tractat suament al el programa Pixinsight.

La Lluna en quart creixent és la fase que ofereix més detalls, ja que les ombres es projecten en 90 graus sobre la superfície lunar, i el contrast que ofereixen fa destacar al màxim el relleu del nostre satèlit.

Fins aviat!.


dimarts, 29 de setembre de 2015

El meteorit de Gibeon

Potser no coneixeu aquesta història..., o potser si. Però sigui com sigui, us l' explicaré:

Fa molts i molts anys, quan la Terra estava encara en la Prehistòria, en un racó de món, ubicat a l' actual Namíbia, va venir a impactar un objecte que havia passat un llarg període de temps viatjant per l' Univers. Es creu que era un asteroide provinent del cinturó que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter, i que per algun motiu de tensió gravitacional, probablement originada pel mateix Júpiter o tantmateix una col·lisió amb un altre objecte, va sortir d' una òrbita més o menys estable, per precipitar-se cap a les òrbites dels planetes interiors, amb la mala sort (bàsicament per a ell) d' anar a creuar-se en el camí amb la Terra.




Quan va entrar a l' atmòsfera, es creu que ho va fer amb un angle d' uns 30º, i que abans d' impactar amb la superfície del planeta, va esclatar en un munt de fragments, escampant-se en una gran àrea, d' uns 65 kms d' ample per 400 metres de llargaria. Es creu que va entrar amb aquesta inclinació per que no existeix un crater d' impacte. I cal dir que la masa total de l' objecte es calcula en unes 26 tones de ferro (87%) i níquel (10%), essent la resta de material d' altres minerals variats. Les dimensions, doncs, eren espectaculars, tot i que es va descomposar en multitud de fragments que afortunadament han arribat intactes als nostres dies gràcies a les condicions atmosfèriques del lloc on van caure, que van ajudar a evitar la corrosió dels metalls.

Curiosament, aquesta massa de ferralla, va ser trobada pels aborígens nadius d' aquelles terres (bosquimans), i la van fer servir per fer objectes i estris diversos, com espases i instruments de cacera.
Casualment, els exploradors del S XIX van canviar el destí de l' objecte. Concretament, Sir James Edward Alexander va veure que es tractava d' un mineral estrany, i va enviar a Londres una mostra per que s' analitzés.
Aquesta mostra va arribar a les mans de John Herschel, fill del mateix sir William Herschel, l' home que va descobrir el planeta Urà. I va determinar, després de contribuir decisivament en la seva anàlisi, que efectivament es tractava d' un objecte provinent de l' espai exterior.

Aquest meteorit té com característica la que tipifica els "siderits" (nom amb que es coneix als meteorits fèrrics). Es tracta de les estructures de Widmanstätten. Són unes bandes que es formen a altes pressions, i són típiques dels meteorits. No hi ha cap roca a la Terra que les tingui, i no hi ha cap mitjà humà per fabricar-les. Si topem amb aquestes estructures, sabem que s' han fabricat a l' espai exterior.



Aquest estiu vaig veure de prop algun troç d' aquest meteorit, a la Cité de l' Espace, a Toulouse. Allà vaig recordar de nou la seva història, i em vaig dir a mi mateix que us l' explicaria a tots vosaltres.



No puc evitar imaginar aquesta roca, viatjant per l' espai, envoltat del fred interestelar, lluny del Sol i de qualsevol mena de vida, vagant eternament en silenci. I de sobte, una col·lisió li fa prendre una trajectòria diferent, camí a un destí desconegut. Fins que al cap d' anys i anys de viatge, un petit punt blau que en el seu horitzó es va fent cada cop més gran, l' atrau, el fascina, i l' atrapa amb la seva força de gravitació. I s' acosta tant, i tant, que ja no hi pot escapar, acabant entrant a la seva atmòsfera, per fondre's amb ell, i convertint-se en un de sol.
I quan pensava que el seu destí ja havia acabat, va ser trobat per uns individus que van quedar meravellats amb les seves formes i consistència. Tant meravellats que van decidir convertir-lo en coses útils que podien utilitzar a diari. Poc podien imaginar aquells homes que les seves eines estaven fetes de material extraterrestre.
I a la fi, també per una casualitat, un altre home va tenir la sort de prendre de les mans d' aquells indígenes una peça feta amb ell. I, descobrint probablement l' entramat misteriós i quasi màgic de les estructures de Widmanstätten, no va poder evitar meravellar-se i enviar una peça a la seva terra, per que gent de la seva confiança li expliqués quin origen podia tenir allò.
Avui en dia, amb els meteorits es confeccionen fins i tot joies, per que el valor d' un meteorit pot arribar a superar el valor en or.
I en algun indret del món, ara mateix hi haurà alguna noia que portarà penjat del seu coll un petit bocí d' Univers. Una part de la roca que va viatjar sola en silenci, creuant milions de quilòmetres, per arribar finalment a descansar tocant la seva suau pell.
Aquesta és la història...., la màgia del destí, i de com a cada passa l' Univers marca el sender de les nostres vides, apropant-nos o allunyant-nos els uns als altres, amb una finalitat que s' escapa als nostres sentits.

Fins aviat!.