diumenge, 10 de setembre de 2017

La màgia del Pedraforca (I)

Els núvols negres que m' havien acompanyat en el viatge fins a Saldes no presagiaven res positiu. Estem a les portes de la tardor, i les turmentes i la pluja amenaça en qualsevol moment del dia. Quan vam arribar a aquest petit poble a la falda de la impressionant muntanya del Pedraforca, el cel blau volia empènyer les restes dels núvols, que ara semblaven més boira baixa que tenyia de gris clar el cel.
Aquesta part de Catalunya sempre m' ha enamorat. Caminar sobre el mantell de vegetació dels seus boscos és viure la sensació de trepitjar una coberta esponjosa que acarícia els sentits, mentre els pulmons s' emplenen d' un aire a pi barrejat amb herbes aromàtiques que transporten els pensaments cap a moments de la teva vida en que l' equilibri i la pau interior t' han fet sentir-te feliç.

Popularment la considerem com una muntanya màgica, imponent, majestuosa i acollidora. I realment penso que és cert. Hi ha màgia en el Pedraforca. Però la màgia la fan els mags, i és una feina per a cadascú de nosaltres trobar el nostre propi mag que converteixi la vivència de les sensacions que hi trobem al Pedraforca en aquestà màgia que et fa sentir estimat, acollit, comprès i desitjat.
Al cap i a la fi, quan vivim coses úniques, quan sentim moments indescriptibles, tenim la necessitat imperiosa de compartir-les amb algú que ens escolti i ens faci saber que si..., que pensa i sent com nosaltres, que mira a través dels nostres mateixos ulls i que ens dona la mà per acompanyar-nos en aquesta indescriptible meravella que és la vida.

A la tarda, sols trepitjar Saldes, no podia reprimir la necessitat d' escapar al Castell i l' Ermita de Santa Maria, per gaudir de la vista de la vall i del propi Pedraforca. Era el lloc elegit per intentar, aquella mateixa nit, complementar la bellesa del paisatge amb la bellesa del firmament.
Una nit que a partir de les deu estaria dominada per la presència d' una Lluna que brillava amb intensitat, passades tres nits de la seva plenitud.
Ella seria l' encarregada de il·luminar de forma natural el cim del Pedraforca, i destacar-lo de la silueta fosca de l' horitzó.



Un cop ben sopat, en Jaume Jr. i jo vam ascendir de nou al Castell, per muntar en l' indret elegit les càmeres. La pujada va ser ràpida, i a cada passa un bon grapat de bestioles ens observaven en la foscor preguntant-se què dimonis anaven a fer aquells dos humans en unes hores de la nit en que el bosc que era seu.

Estava muntant un objectiu de 8mm de focal, format ull de peix, a la càmera Canon, mentre el Jaume preparava el seu arsenal d' accesoris per fer lightpainting, quan per l' espatlla vaig notar una presència. Quan vaig girar el coll, vaig trobar-me-la davant els ulls. La Lluna, immensa, d' un color vermell intens..., intessísim, despuntava darrera un cingle. En Jaume va estar-li fent fotografies mentre jo ja iniciava la primera de les sèries de fotografies que em servirien per fer l' startrail de la nit.
Pels qui no ho sapigueu, un startrail és una fotografia resultat de sumar moltes fotografies fetes des de la mateixa posició, sobre un trípode, enfocant les estrelles darrera algun paisatge interessant. El resultat mostra el desplaçament de La Terra en forma de traces dels estels girant al voltant de l' estrella polar, deixant línies semicorbes que donen una aparença singular a la imatge.

Mentre les fotografies anaven caient, al ritme dels meus pensaments, que en la solitud de la nit em connecten amb tot allò que m' ha quedat per fer, que em queda per fer, i que no vull que em quedi per fer..., veia llums i colors dansar rera uns matolls propers, a tocar del castell, on en Jaume Jr. improvisava la seva creativitat amb la tècnica del lightpainting amb el permís de les rates pinyades que penjaven del sostre de les ruines del recinte.

Després de fer diverses sèries d' imatges, i quan ja començava a refrescar de debó, un so llunyà es va convertir en música que va il·luminar la vessant dreta de la vall darrera la muntanya. Saldes estava de festa major, i en un indret no gaire llunyà la gent dansava sota les notes musicals i els cants dels artistes, sense saber que quedarien plasmats en la meva fotografia i els meus records...

La boira va començar a apropar-se per la vessant est, i la Lluna la convertia en un autèntic mar que onejava cap a nosaltres, fins que l' onada es va fer aclaparadora i va tenyir d' humitat les òptiques de les càmeres. Va ser el moment de recollir i tornar a l' apartament, per descansar i recordar els bons moments viscuts en aquella màgica nit...

Aquí us deixo el resultat de l' startrail, amb llum de Lluna banyant el Pedraforca, els estels girant al voltant del nord, la claror a la dreta per la festa de Saldes, i un estel fugaç que va caure a la dreta de la Polar, permetent-me fer un desig. Però ja sabeu que aquest no es pot dir..., si no, no es complirà!

Espero que us agradi.


diumenge, 27 d’agost de 2017

La galàxia del Remolí - Messier 51

De petit mirava embadalit la constel·lació de l' Ossa Major, o carro, com l' anomenava coloquialment el meu pare, pensant que ja era capaç de trobar i identificar un grup d' estels en el cel.
Poc podia imaginar aleshores que entre aquelles estrelles tant familiars, a molt poca distància, hi havia tantes i tantes galàxies que un dia seria capaç de fotografiar jo mateix.

Una de les galàxies més belles  és la catalogada com Messier 51, anomenada Galàxia del Remolí (o Whirpool en anglés). 
En realitat, es tracta de dues galàxies que estan en colisió. Aquest no és un fet estrany, ja que es produeix de forma habitual, i no suposa la destrucció de les seves estrelles i planetes. Penseu que la densitat d' una galàxia és tant baixa que quan colisionen, no arriben a impactar els seus estels, sino que es barregen, donades les elevades distàncies que hi ha entre uns i altres. En aquest procés de colisió es provoquen unes "marees" o deformacions que acaben en un llarg procés de compactació, formant una nova i única galàxia.


Se sap que en el centre de la galàxia més gran ( la de l' esquerra ), hi ha un potent forat negre. Això també és un fet habitual, que fins i tot a la nostra pròpia Vía Làctea es produeix.
Són curioses les nebulositats que es poden advertir a l' entorn de la galàxia, especialment entorn de la petita.
L' astrònom que per primer cop va ser capaç d' advertir braços espirals a la seva estructura va ser Lord Rosse, a l' any 1845. Com podeu imaginar, no podia fer una fotografia, així que sols podia plasmar-ho en un dibuix, i aqui sota us en poso una còpia.


Espero que us agradi aquesta galàxia. Una més entre els milions que hi ha a la constel·lació de l' Ossa Major, una de les més riques en aquests objectes, ja que està en direcció oposada al centre de la nostra galàxia i, quan mirem al "carro" estem en realitat mirant cap a l' exterior del braç espiral de la nostra galàxia, captant objectes molt, molt, molt llunyans...

divendres, 25 d’agost de 2017

M33 - Galàxia del Triangle

L' estiu ens ofereix un cel espectacular, saturat d' estels que conformen el braç de la nostra Vía Làctea. Malgrat això, no és una època especialment rellevant per fotografiar galàxies, que acostumen a veure's més fàcilment en direcció oposada a la Vía Làctea, ja que aquesta, entre els milions d' estels que la composen, i les nebuloses brillants i opaques que n'hi ha, fan de pantalla a l' hora de veure una galàxia a través d' ella.

Una excepció és la Galàxia del Triangle que, malgrat no estar exactament a la zona de la Vía Làctea, s' hi troba relativament a prop.
Aquesta galàxia es pot veure bastant de front, deixant-nos gaudir de la seva fantàstica estructura espiral, i forma part del nostre grup local de galàxies, junt amb la galàxia de l' Andròmeda i d' altres més petites. Està a uns 2,7 milions d' anys llum de nosaltres, i quan li fem una fotografía podem advertir sense gaires complicacions un bon nombre de nebulositats en els seus braços espirals. Són aquestes taques rosades i liloses, que no són més que masses de gasos incandescents compactant-se i excitant-se progressivament fins al moment en que generen per gravetat noves estrelles naixents.


Aquesta fotografia correspon al passat dia 25 d' agost, feta com sempre des del jardí de casa, on espero acabar fent el meu observatori personal per muntar-hi fix tot l' instrumental, i estalviar-me cada nit haver de dedicar més d' una hora al estèril procés de muntar, calibrar, ajustar i posteriorment tornar a desmuntar tot l' equip. És molt farragós fer-ho, però malauradament de moment així ha d' ésser...
L' estiu, en contra del que un pot pensar, no és la millor època de l' any per fotografiar. La calor ambiental fa que les fotografies siguin difícils de processar, per que apareix molt de soroll tèrmic de la càmera CCD. Les càmeres astronòmiques porten sistemes de refrigeración que arriben a rebaixar uns 20 graus la temperatura ambient, però quan les temperatures són de més de 25 graus, el soroll persevera en forma de puntents de color variats (blau, verd i vermell, els colors bàsics), i responen a impactes d' electrons en el sensor de la càmera, que confonen l' aparell fent-lo creure que són estels. 
Processar no és una feina fàcil. Tampoc és fàcil fotografiar... Requereix paciència i constància, a banda d' una bona dosi de sort. Quan no et falla l' electrònica de la muntura, se't penja el software del portàtil, i quan no, apareixen nuvolets que t' espatllen la sessió tant bon punt anaves a començar, un cop ja ho tenies calibrat tot.
Així, quan una imatge et surt més o menys decent, t' agrada compartir-la, no ja per esnobisme o per fer veure als altres lo molt guai que ets..., si no més aviat per que et quedes meravellat de la bellesa de l' Univers i necessites fer-los-hi veure als qui coneixes i, en el meu cas, també a tots aquells desconeguts que estiguin interessats en l' astronomia.

Suposo que per mi no té sentit tenir una afició si no em serveix per fer divulgació. M' agrada divulgar, i penso que és la meva vocació frustrada de jove, per raons que no venen al cas... Ara bé, mai no és tard per fer-ho, mentre la salut ho permeti i la voluntat sigui prou forta.
A mi, com també m' agrada escriure, em suposa una petita fórmula màgica poder dibuixar quatre mots acompanyats d' imatges sobre aquesta fantàstica pissarra que és un blog.

Ja acabo, per que tinc feina acumulada d' aquests dies de vacances, amb unes quantes imatges més que penjaré tant aviat com estiguin processades.

Una abraçada a tothom! 

Dades tècniques de la fotografia:

- 10 lights de 5 minuts
- 14 lights de 2 minuts (total exposició: 1h i 18 minuts, massa poc!!!) 
- sense darks, bias ni flats. Eliminació de soroll via dithering. Els flat són molt complicats de fer amb la QHY8L, i són una de les assignatures pendents de resoldre.
- tub òptic: MEADE reflector de 150mm apertura y 750mm de focal
- Muntura Skywatcher HEQ5
- Càmera principal QHY8L
. Tub autoguiat de 160mm de focal
- Càmera autoguiat: DMK21
- Processada amb Pixinsight 1.8

dimarts, 22 d’agost de 2017

Cocoon Nebula - per a un amic que ha marxat...

Ahir em vam comunicar que un bon amic ens va deixar. Era una gran persona, entranyable i que feia molts anys que el coneixia. Vivía en un petit poble del Pirineu on el meus pares van acabar vivint per motius de salut. Es tracta d' Albanyà, a la frontera entre la Garrotxa i l' Alt Empordà.

Des de que puc recordar-ho, els meus pares s' estimaven a en Felip. Un paleta que treballava amb una envejable professionalitat, i un home respectuós i admirable en tots els aspectes. La seva familia ha estat i segueix essent part de la columna vertebral d' aquest encissador poble...

Em fa mal pensar en el dolor de la seva familia, en aquests moments de solitud, de pèrdua i de constatació de que hi ha coses en les que és impossible una marxa enrere. Hi ha passes que sols permeten anar endavant, i una d' elles és quan marxen els pares i ens deixen sols. Prou bé que ho sé jo mateix...

Avui m' agradaria fer el meu petit homenatge a en Felip, de la manera que se'm dona millor. I no és altra que mostrar la bellesa d' aquest Univers en el que vivim i del que formem part. Potser penseu que quan es diu que som "pols d' estels" es tracta d' una frase feta. Però no..., us puc assegurar que la matèria de la que estem fets tots i cada un de nosaltres, els elements químics que formen part del substracte de la nostra carn, ossos i cervell, es van crear en el cor dels estels, i que després, en un instant d' extrema brillantor, en forma d' explosió, es van escampar per l' Univers, a l' espera de que es creessin noves estrelles i planetes al seu voltant. Un d' ells el nostre.

La Cocoon Nebula és una d' aquestes nebuloses. En el seu cor vermellós hi ha nous estels naixent, i al seu voltant, probablement, s' estan creant nous planetes.
Potser en Felip, la seva ànima eterna que forma part d' aquest Univers, tornarà a il·luminar amb la seva brillantor un nou ésser que naixerà, creixerà i estimarà, tornant al cicle etern de la vida.
Aquesta és la meva personal esperança...

De moment us deixo aquesta nebulosa que durant les nits d' estiu ens vigila des del més alt en el cel, a la constel·lació del Cigne, i aprofito per enviar-li un darrer missatge d' estimació a aquest amic que ha decidit seguir el seu camí.

Fins sempre, Felip!


dijous, 6 de juliol de 2017

Curiositat: com funcionen els llums dels avions???

Avui us presento una nova curiositat, aprofitant una fotografía meva del passat mes de gener.
A la imatge es pot veure quin era el meu objectiu: captar la constel·lació de l' Ossa Major ( o el Carro, popularment anomenada). Apareix al centre de la fotografia, verticalment.
La imatge està feta amb la meva Canon 100D, amb un objectiu de 18-50mm, fixat a 18mm, i amb una ISO de 1600. Son un total de 35 segons d' exposició, que ja mostren la traça dels estels (imagineu si es nota el gir de la Terra, que en 30 segons els estels ja semblen desplaçar-se pel cel).



La gràcia afegida a la imatge és aquesta línia que creua la constel·lació. Segur que ja sabeu de què es tracta....
Si, efectivament, és el rastre de un avió, provinent de la frontera amb França i en direcció a Girona o a Barcelona.
Quines dades obtenim de la fotografía?
- A la banda esquerra, sota l' ala, porten un llum vermell fix
- A la banda dreta, també sota l' ala, porten un llum verd fix.
Aquests llums serveixen per que en ple vol, quan un avió es troba a un altre en la seva pròpia ruta, pot determinar si va en el seu mateix sentit, o van en rumb de col·lisió. Si és aquest darrer cas, els llums indiquen per quina banda han de passar un en relació a l' altra per evitar el xoc.
- L' avió també porta un llum blanc, estroboscòpic, que fa intermitències, i permet visualitzar més eficientment la posició l' avió en vol. També porten un altre llum vermell intermitent, posat a l' esquerra del blanc, i que té una freqüència d' una intermitència per cada dues de la llum blanca.

Com podeu veure...., una simple imatge ens pot informar de moltes coses quan l' observem amb deteniment.

Ah..., per cert..., sabeu que la segona estrella de la cua de l' Ossa Major es veu visualment com una estrella doble?. Si teniu bona vista, de nit podeu veure Mizar més brillant i just a sobre d' ella un altra estel que s' anomena Alcor. A la imatge podeu veure les seves dues traces just per sota de la trajectòria de l' avió.

En realitat, es tracta d' un sistema d' estrelles sixtuple: Mizar pertany a un entramat de quatre estels que tenen òrbites que giren unes al voltant de les altres, i Alcor és un sistema binari (de dos estels), que a l' hora, giren al voltant del sistema de Mizar. Quin merdé, no....???
Us imagineu un planeta que orbiti a algun d' aquests estels, on continuament apareguin els sis sols per l' horitzó? Qui podrà dormir allà???

Feu la prova el proper cop que veieu el carro. Si podeu distingir a Mizar i Alcor, tindreu l' agudesa visual dels mateixos indis americans, que l' anomenaven "el cavall i el genet"...

I finalment, com podeu veure... hi havia núvols. Núvols que es veuen més clars en plena nit. Per què?
Doncs per que els núvols actuen com a mirall per la llum provinent de terra. Ens reflecteixen els llums dels carrers, del fanals, dels cotxes. Com els llums nocturs acostumen a ser de to taronjós, els núvols sovint es veuren d' aquesta tonalitat durant la nit. I si no, fixeu-vos quan sigueu a la ciutat, en una nit amb núvols, què vermell es veu el cel...

Fins aviat!

dilluns, 3 de juliol de 2017

Curiositat (apliquem el nostre sentit comú): Per què els coets es llencen a prop de la zona equatorial del planeta Terra?



No ho havieu pensat mai?

Els coets es llencen des de Florida, des de les antigues colònies franceses a la Guayana, etc...
Potser és que als astronautes els hi agrada anar a la platja abans de sortir a l' espai?
És un requisit previ anar bronzejat amb l' uniforme d' astronauta?

No...., evidentment no.

Doncs...., quin és el motiu?
Pensem.............

Agafem una corda: deixem una llargada d' un metre i donem-li voltes al nostre entorn amb una ampolla mig plena d' aigua a l' extrem. Donem una volta cada dos segons...
La fórmula del perímetre de la circumferència que fem és: 2xPixR, on 2 és dos (jejeje), Pi és 3,1415926... i R és el radi, en aquest cas 1 metre.

Apliquem-ho:

2 x 3,1415926 x 1 = 6,28 metres/segon

Què és aquest nombre?: dons ens diu que en dos segon (temps que tardem en fer una volta) recorrem 6,28 metres.
Si convertim a kms/h són 11,31 kms/h.

Molt bé. Ara deixem 2 metres de corda, i tornem a donar una volta cada segon. Calculem:

2xPixR = 2 x 3,1415926 x 2 = 12,56 metres/segon, o el que és el mateix: 22,62 kms/h.

Donant igualment 1 volta cada dos segons, anem el doble de ràpids si ens allunyem el doble del centre del punt de gir (és a dir, varia proporcionalment).

Apliquem això a la Terra. Anem al pol Nord, i marquem un punt negre al mig. Tirem la corda que arriba fins a BCN. És llarga...si. Però més llarga és si la tirem fins a l' equador. Per tant, com més a prop de l' equador, més lluny estem del centre de la Terra i del seu eix de gir. La mesura no hauria de ser del del pol Nord, sino desde l' eix que va del pol Nord al pol Sud i passa pel centre de la Terra. Com la Terra és rodona, està clar que just a l' equador s' està al màxim de lluny d' aquest eix.

La Terra dona una volta un cop al dia. Estiguem a Barcelona o a l' equador. Però la velocitat de gir és superior a l' equador, com acabem de demostrar.
Si llencem un coet des d' allà, sortirà més ràpid de la Terra per l' efecte de l' energía cinètica que s' hi afegeix. Això suposa menys consum de combustible.... 
No és cap tontería.

Apa...., una curiositat resolta! 

dimecres, 14 de juny de 2017

Skp by Jaume Mas

Fa ja uns mesos vaig començar a signar les meves imatges amb un logo i el meu nom. Un bon amic, que també fa fotografía astronòmica, em va dir que ho fés. Em va sorprendre, per que sempre he pensat que amb prous feines soc capaç de captar la realitat de la bellesa que hi ha al cel, i no veia el motiu pel qual havia d' identificar la meva humil obra.

Però si..., la realitat supera la ficció, en la seva vessant més mediocre. Fins i tot en aquest món de l' astronomia hi ha qui s' aprofita de les teves imatges per al seu propi benefici. Així que vaig fer-li cas, i a partir d' aleshores sempre que en publico alguna, ja sigui en aquest blog o a facebook, inclou la signatura Skp by Jaume Mas.
No deixa d' ésser trist pensar que hi ha tant miserable pel món, però la mediocrud empeny a algunes persones a buscar aparentar el que en realitat no són, enlloc de centrar-se en simplement donar el millor de si mateixes.

D' on ve Skp?. Doncs ve de Skyplanets, que és el nom que vaig elegir per identificar la meva web, el blog i tot el que faig relacionat amb l' astronomia.
Aquest és un altra tema curiós... Vaig registrar la marca Skyplanets al registre de marques, i fixa't tu que resulta que vaig rebre amenaces per que retirés la sol·licitud, per que s' assemblava massa a "Sky", la monstruosa marca productora de TV i mitjans audiovisuals que promociona fins i tot un equip ciclista...
Jo... una amenaça.... 

No puc evitar sorprendre'm de que una empresa vulgui monopolitzar un terme que significa "Cel" en anglès...
Com pots pretendre que ningú més en el món pugui fer servir aquesta paraula? A mi em sembla un abús, i una mesura desproporcionada...
Així que aquí estic, amb el meu blog i la meva signatura Skp...., amenaçat pels poders econòmics mundials. Jo..., un simple astrònom amateur que sols intenta compartir els seus coneixements amb la resta de gent d' aquest corrupte planeta que estem construint entre tots...

Guanyarem, Neu!!!, dona'm la mà..., que junts ens en sortirem!